Fa uns mesos, abans del confinament, vaig seure a una terrassa a on hi havia uns tovallons de paper que tenien jocs dibuixats. Carai! Un tovalló que, a més d’eixugar-me, em permet fer una partida a un Sudoku o a una sopa de lletres. I tot plegat mentre espero la beguda. Això sí que sembla realitat augmentada de debò. Aquests estris gamificats afegeixen al seu propòsit habitual el d’entretenir mitjançant una tasca rellevant i, per tant, formen en habilitats. En diem ‘ludificació’, ‘gamificació’ i també ‘serious games’ o jocs aplicats, entre altres mots; a mi m’agrada parlar de disseny motivacional. I ja veiem que es tracta d’experiències que poden ser tecnològicament molt analògiques, com els tovallons de la terrassa barcelonina a on jo seia i em refrescava aquell dia.

En el passat vaig participar com a investigador en un projecte de recerca europea potent: jamToday. Cercava noves metodologies educatives experiencials i amb transferència educativa real, i fent-ho sempre des de la participació. La cocreació. La suma de perfils i competències.

Un dels desenvolupaments que va sorgir del projecte va ser un joc de cartes senzill i molt útil: Game Scope. Amb versions analògica i digital, et convidava a preguntar-te per la bondat de l’activitat educativa que estàs dissenyant: Està clar l’objectiu? Tenen responsabilitats ben orientades els jugadors? El format és suficientment motivador? S’ofereix un feedback continu mentre es juga? Es promou la interacció amb el món real? És a dir, contingut i psicologia abans que tecnologia, que també. Però compte que mai és el fi, i sí que és plataforma i vehicle.

"No podem permetre que la tecnologia se’ns endugui el pressupost i que només ens en quedi un xic per assolir que un contingut miserable sigui memorable"

Ja fa més de 40 anys que existeixen els comandaments de joc, els ratolins pels ordinadors, i també els estris immersius que utilitzem com a Haptics en realitat virtual, per exemple. No són pas nous. Sí que són més ergonòmics, accessibles, barats, bonics i fàcils d’emprar ara que abans. I aquests estris garanteixen que les experiències funcionin per se? O més aviat depenen del contingut, que s’espera memorable, i del bon disseny motivacional, que és psicologia, i ha d’estar?

L’any 2018, l’emprenedor Nicolás Alcalá publica un post en relació amb la fallida de la seva empresa de realitat virtual i ho fa per ajudar altres que segueixen en el sector tot explicant-ne les causes. Sensacional el moment final en què afirma que el més important que ha après és que sense contingut de qualitat no hi ha tecnologia que “aixequi” una experiència. De fet ho cita 44 cops, literalment.

I és que els éssers humans estem fets d’històries. D’explicar-les i d’escoltar-les; i hi ha mitjans diversos per fer-ho. Però no podem permetre que la tecnologia se’ns endugui tantes vegades el pressupost i que només ens en quedi un xic, amb sort i si és el cas, per assolir que un contingut miserable sigui memorable. O que la psicologia de l'experiència, el disseny motivacional, actuï amb les seves regles implacables pel que fa al que necessitem sentir les persones mentre utilitzem una tecnologia. Un maridatge absolut entre eixos diversos com el contingut, estètica, psicologia, narrativa...i tecnologia, que també.