En una de les escenes inicials d’Arcadeología, la càmera s’endinsa, amb curiositat, entre els minúsculs passadissos creats artificialment entre les nombroses recreatives acumulades al magatzem d’Arcade Vintage. El titubeig de la imatge representa amb exactitud les expectatives de l’espectador, qui espera amb nerviosisme conèixer la història darrere d’aquestes màquines conservades en el temps, com si es tractés del desenterrament d’un sarcòfag. Amb tot, i en contra del que es podria esperar, els videojocs no són els protagonistes del film, sinó les persones que s’han encarregat de recaptar, mobilitzar, reparar i divulgar tots aquests dispositius.

Arcadeología és el resultat de tres anys de gravacions i viatges per tot l’Estat espanyol per tal de capturar una imatge fidedigna de l’activisme per a la recuperació del videojoc retro al país. La pel·lícula, dirigida pel periodista Mario-Paul Martínez i finançada a través de Verkami, s’ha convertit en el primer documental sobre videojocs fet a Espanya estrenat en una sala de cinema, concretament aquest dimecres a les instal·lacions dels Cinemes Girona de Barcelona.

L’objectiu del documental és evident des del primer moment: visibilitzar la tasca de totes les organitzacions i particulars que treballen per conservar un llegat cultural desaparegut del mapa des de fa més de 20 anys. Malgrat tenir un protagonisme coral, Arcadeología no pot evitar centrar-se especialment en Arcade Vintage, una de les primeres associacions espanyoles especialitzades en l’oci electrònic clàssic que des de 2019 gestiona un museu especialitzat en recreatives i videojocs retro al municipi d’Ibi (Alacant). El documental capta el progrés de l’entitat, des de la preparació fins a la inauguració de la pinacoteca alacantina. Amb tot, és el recondicionament i la reparació de les màquines l’esdeveniment al qual més atenció destina el film, que es deixa fascinar pel treball més manual i electrònic dels restauradors mentre expliquen totes les complicacions que comporten aquestes tasques.

Una cobertura expansiva del món retro

L’obra dirigida per Martínez és ambiciosa en el seu plantejament. Vol ser generosa amb els seus protagonistes i expansiva en la seva cobertura del món retro, raó per la qual no només filma amb detall tot el procés de restauració de recreatives i màquines de pinball, des de les parts més electròniques a la cerca, importació i transport de les màquines; sinó que també vol parar atenció a la seva divulgació, a l’organització d’esdeveniments, al pes de la simulació en la preservació de les obres o al desenvolupament de títols actuals amb influències passades. Això no obstant, aquesta filosofia juga parcialment en contra del documental, que en els seus 100 minuts de durada perd el ritme en diversos moments i deixa la sensació d’haver volgut abraçar més temes dels que pot desenvolupar amb el temps i dedicació que mereixen.

Una de les possibles causes d’aquesta problemàtica és la voluntat de traslladar el protagonisme a les persones que fan possible aquest documental. Arcadeología prioritza el qui i el com per sobre del què i el perquè. És per això que quan la peça ens presenta a Julián Goicoa, exgerent de Gaelco, la principal empresa de fabricació de màquines recreatives a l’Estat als anys 80 i 90, no ho fa ensenyant-nos imatges dels seus videojocs, sinó escenes mundanes del protagonista preparant cafè a casa seva.

L’equip darrere del documental ha recorregut bona part de la geografia espanyola per filmar totes les escenes i entrevistes necessàries, i Catalunya és una de les localitats més recurrents. La pel·lícula dona espai de metratge a la RetroBarcelona, esdeveniment que ja acumula set edicions celebrat darrerament dins del context de la NiceOne Barcelona, així com a Games&Symphonies, el concert de música de videojocs impulsat per barcelonins. La ja mencionada Gaelco, desapareguda el 2007, tenia seu a la ciutat comtal, mentre que el videojoc independent Eternum Ex, desenvolupat per l’estudi català Radin Games, també té el seu espai a Arcadeología.

Tensions entre el passat i el present

Amb tot, mantenir l’equilibri entre la romantització del passat i la representació del present és una constant que no sempre és capaç de mantenir amb destresa. El documental es deixa seduir, en més d’una ocasió, per la nostàlgia i l’amor pel passat que desprenen els seus protagonistes, i no és del tot capaç de fer front al futur d’aquestes iniciatives. Arcadeología també presenta problemes en la seva pluralitat, i és que només tres dels 44 testimonis són dones, i la primera d’elles apareix en pantalla gairebé a l’hora de documental. Cal mencionar que l’obra destina un petit fragment a qüestionar la representació de gènere dels videojocs arcade, però és una d’aquestes temàtiques que es veuen afectades per la voluntat que té la pel·lícula de cobrir massa temes, i no dirigeix la mirada, per exemple, a la manca de presència femenina dins les organitzacions i iniciatives retro.

Més enllà de les seves problemàtiques, Arcadeología és la peça audiovisual de major valor documental que s’ha produït fins ara sobre l’escena del videojoc recreatiu a l’Estat espanyol. El film és una mirada extensa i cuidada de totes les iniciatives que conformen un moviment que està ressorgint durant els darrers anys, i ve acompanyat d’un gran treball de fotografia per part de Vicente Javier Pérez Valero. Malgrat ser una pel·lícula molt orientada al públic aficionat, l’espectador aliè al món retro pot gaudir el visionament d’una peça que, si una cosa mostra, és la dedicació i la passió d’un grup de gent dedicada a una causa comuna.