Tots hem vist viralitzar-se a internet imatges com la d’Albert Rivera amb el panot de Barcelona o la reacció de l’abans i el després de la declaració unilateral d’independència del 2017, instantànies aprofitades per reaccionar a tota mena d’afers. Sigui com a font d’inspiració o com a objecte de conversa, la política guarda una estreta relació amb el món dels mems, fins al punt que han arribat a jugar papers importants durant determinades campanyes electorals. L’exemple més clar va ser la primera campanya de Donald Trump, en què l’expresident “va començar a jugar amb l’ambivalència dels mems i la qüestió de no prendre-s’ho tan seriosament, i d’alguna manera va connectar amb les sensibilitats de la gent de l’underground en línia, en el sentit de no ser tan moralista i dir barbaritats”, detalla l’antropòleg digital i doctorand en Humanitats i Comunicació per la Universitat Oberta de Catalunya Ezequiel Soriano. Però d’on sorgeixen exactament aquests mems? Qui els fa i què els motiva a fer-ho? Són més habituals dins d’algunes ideologies polítiques? Soriano, qui dedica la tesi doctoral a aquesta temàtica, identifica en els mems polítics una “sensibilitat carnavalesca” dedicada a prendre el pèl i generar caos, i els veu incompatibles amb missatges “proselitistes o moralitzants”, però no necessàriament amb l’activisme polític. En definitiva, una forma de comunicació digital que va molt més enllà de la simple broma.

Defensa que els mems han de ser tractats com una cosa seriosa. Per què?

Hem de donar als mems el seu lloc. Òbviament, no són una ‘cosa seriosa’, són bromes carnavalesques, que si te les prens molt seriosament, es desfan i perden la seva força. Però sí que, en els últims anys, hem pogut veure com vehiculen molts afectes, ideologies i postures polítiques, així que està clar que tenen un pes en la manera com ens relacionem, tant a l’hora d’ordenar les nostres visions estètiques i la nostra forma d’estar en línia, com les nostres orientacions polítiques. Es tracta de tot l’ús de mems i shitposting [publicació de contingut digital de baixa qualitat i alta ironia] per part d’alguns partits polítics que hem vist els últims anys. Penso, per exemple, en la primera campanya de Trump. Hi havia una sèrie de comunitats a 4Chan on es jugava molt, irònicament, a dir la barbaritat més grossa, qüestions de pedofília, supremacisme blanc, coses d’ISIS… I, d’alguna manera, aquesta qüestió ambivalent des de la broma va ser travessada políticament. El cap de campanya de Trump, Steve Bannon, va crear una espècie de politització d’aquestes comunitats, i el que al principi era una broma, de dir que aniràs amb una escopeta a matar tots els normies o de fer una apologia al racisme, de sobte cala a l’esfera pública. Aquí és on vam veure que el mem actuava com una manera de fer entrar al debat públic certes qüestions que, en aquest cas, eren problemàtiques. D’altra banda, també es fan servir molts mems com a formes de crítica que són molt positives.

Quins altres episodis s’han viscut on els continguts abans exclusius de l’esfera mem han fet el salt a la política real?

Sense haver fet investigació profunda d’aquestes comunitats, a Espanya sí que és cert que, amb la irrupció de Vox, hi ha certa articulació amb certes comunitats. Recordo els mems de les pilotes nacionals, o certes dinàmiques a internet i comunitats de shitposting. Vox i partits d’extrema dreta han utilitzat el shitposting, els mems i les notícies falses com a eines polítiques. Però hi ha altres casos, per mi més positius. Recordo la campanya de (Gabriel) Boric a Xile, on va haver-hi molts mems i molta estètica postinternet, una mica extravagant, friqui i inquietant. Recordo un mem que consistia en lemes com “camioners que fan servir samarretes més curtes del que haurien de ser per Boric”, “persones que diuen malament la paraula X per Boric”, un munt de col·lectius inventats que anaven a votar a Boric.

“En el món de l’‘underground’ d’internet no pots fer mems que tinguin un clar objectiu polític, proselitista o moralitzant, perquè és una comunicació molt directe”

Han tingut èxit els partits i polítics que han optat per aquestes formes de comunicació?

És molt curiós, perquè trobem moltes formes d’enfrontar-se als mems, unes amb més èxit i altres amb menys. El paradigma d’això el veig en el Trump contra Hillary (Clinton). La campanya política de Trump va començar a jugar amb aquesta ambivalència dels mems i la qüestió de no prendre-s’ho tan seriosament, i d’alguna manera va connectar amb les sensibilitats de la gent de l’underground en línia, en el sentit de no ser tan moralista i dir barbaritats. En canvi, Hillary es veia que tenia una resposta més dura, que enfrontava els mems de manera més seriosa, i això era percebut com que no entenia el joc. I d’allà neix la idea nefasta que l’esquerra no pot fer mems: the left can’t meme. Jo entenc que es refereix a una idea que en el món de l’underground d’internet no pots fer mems que tinguin un clar objectiu polític, proselitista o moralitzant, perquè és una comunicació molt directe. I en el món memer, sobretot en aquestes comunitats, es juga més amb l’ambigüitat, la ironia, una cosa que no sigui molt dura, sempre una mica juganera… I la dita the left can’t meme fa referència a certs intents de certs partits o institucions amb una sensibilitat molt institucional que fan mems molt seriosos. Però hi ha molts exemples de gent d’esquerra o de partits polítics més esquerranosos que també juguen, tot i que potser no tant amb l’ambivalència del mem, que és una qüestió important perquè l’extrema dreta sí que ha sabut jugar-hi.

La creació i compartició d’aquests mems varia amb la intensitat i l’alineació política de l’usuari?

Jo crec que no. No hi ha una sensibilitat general a les memesferes que sigui política. El món mem no està vinculat a una dreta o una esquerra, sinó que més aviat té una sensibilitat carnavalesca: el que és molt dur, ho torna tendre; el que és molt seriós, ho ironitza; el que és molt pedant, ho torna una ximpleria… Aquests jocs són generals als mems, però no crec que estigui alineat amb una sensibilitat política. Ho podem veure a la història de 4Chan, on van sorgir alhora tant Anonymus, que té una vinculació molt més prodemocràtica i afiliada més a l’esquerra, com l’alt-right. I també hi ha una cosa molt curiosa que l’artista Joshua Citarella defineix com politigram, comunitats de gent que, a través dels mems i el shitposting, experimenten amb posicions polítiques extremes o que no estan dins de la brúixula política institucional. Per exemple, una articulació entre el marxisme i l’individualisme, grups que s’anomenen ‘comunisme luxós’, ‘postegoïsme marxista’, ‘anarquisme anticivilatori’ o ‘anarcocapitalisme’. Posicions polítiques més estranyes, que no tenen una gran afiliació en el mainstream, però que juguen a desenvolupar aquestes dinàmiques memeres. Em sembla molt interessant, com a fenòmen molt vinculat a internet, que a través d’aquests jocs, de mesclar coses i afegir capes d’ironia i ser més recaragolat, estan obrint l’espectre polític.

“Sempre, al món dels mems, es fan les coses “només per als qui les entenen”. I els mems, moltes vegades, constitueixen fronteres entre qui els entén i qui no”

Parla de ‘comunitats memeres’ i cercles tancats. Per què aquesta classe de mems neixen en aquests espais?

Hi ha molta memesfera també a Instagram i X, com n'hi ha a Reddit o 4Chan. Però crec que la idea del mem, amb una sensibilitat més underground, sempre es construeix per a una comunitat concreta. La voluntat dels mems d’aquesta gent més friqui no és que es viralitzin, sinó que siguin interessants i generin aquestes comunitats. Sempre, al món dels mems, es fan les coses “només per als qui les entenen”. I els mems, moltes vegades, constitueixen fronteres entre qui els entén i qui no. A través de la ironia, d’afegir moltes capes de significat, d’un gust per qüestions que no s’entenen gens o que fan referència a coses que només uns quants de la comunitat saben, d’alguna manera generes un espai íntim a internet. Un espai en què saps que no hi haurà tafaners, sinó que serà un espai només d’uns quants friquis que ens reunim per dir les nostres ximpleries. Això, a 4Chan, succeeix més sobretot per l’arquitectura de la plataforma, perquè en ser anònima i ser molt més evanescent i efímera que Instagram, ja que els fils duren entre minuts i hores i no hi ha un arxiu on romanguin, es genera una sensació de present més vinculada a aquesta dinàmica de generar coses més rituals. Però també a X o Instagram es generen aquestes coses: de sobte hi ha esferes amb bromes internes que ningú entén. El mem sempre és allà: si és comprensible, no funciona. I aquesta és la qüestió del mem quan s’ha començat a fer servir en comunicació política o màrqueting. Perquè, moltes vegades, la voluntat d’aquestes persones és que el mem es viralitzi, per tant, generen mems comprensibles per a tothom. Però això no és graciós, les comunitats ho reben com que se’t veu el llautó. Els que són graciosos són els que són només per a uns quants, estranys i incomprensibles.

Si la complexitat que tenen és tan alta, com s’explica que alguns d’aquests mems s’acabin viralitzant en plataformes més obertes?

És una molt bona pregunta, una de les que em faig a la tesi: quina és aquesta migració de plataformes? Per què una qüestió dedicada a ser una broma interna i que està construïda com a tal de sobte es viralitza? Crec que hi ha molts factors en joc. La resposta que donaria és que entenc els mems com a formes de cultura oral, com els refranys. Tot l’ús de plantilles, repeticions i coses fàcils no són tant per comunicar amb poques paraules, com que són mnemotècniques, tècniques perquè siguin memorables. La facilitat i la rapidesa dels mems no estan fetes perquè es viralitzin, sinó perquè la comunitat els recordi. I d’aquesta mnemotècnica se’n deriva la viralitat. Els algoritmes de les plataformes, quan localitzen continguts nous amb moltes interaccions en comunitats petites, intenten expandir-les cap a altres llocs, i en aquesta expansió és on es produeix la viralitat. És tot una tensió que defineix el mem: la gent de la comunitat fent-lo més difícil perquè ningú els entengui, i altres forces, de les plataformes i de la gent, intentant comprendre’ls i compartir-los més enllà.

“La facilitat i la rapidesa dels mems no estan fetes perquè es viralitzin, sinó perquè la comunitat els recordi. I d’aquesta mnemotècnica se’n deriva la viralitat”

Quina motivació tenen els usuaris que creen mems polítics? Parlem d’activisme, o bé d’una altra cosa?

Hi ha molts tipus d’usuaris, però sí que hi ha una part que té un sentit activista en la creació de mems. En les comunitats amb què he treballat, sí que hi ha sensibilitats activistes molt vinculades al pensament hacker. Recordo un mem que deia “Quan colo un mem d’esquerres en ambients conservadors”, i crec que existeix una mena de joc intern d’aquests creadors de mems amb voluntats activistes que no té a veure amb el proselitisme, sinó amb la idea de colar un missatge d’esquerres en un ambient de dretes. O colar una cosa molt radical en un ambient mainstream. Marina, l’administradora del compte d’Instagram Listillas, amb qui he treballat molt, sempre diu que el que ella intenta és fer picadetes d’ullet en el mainstream. Posa un contingut aparentment mainstream amb què tothom pot sentir-se vinculat, però, de sobte, entremig, et cola un missatge polític molt radical, molt canyer, qüestions que tenen a veure amb Palestina, un missatge feminista radical… Aquesta és l’actitud de l’activisme al mem. No és proselitisme d’intentar fer adeptes, sinó més aviat de generar un caos i una broma.

És una actitud que recorda molt als vinyetaires dels diaris.

Sí, totalment. A partir d’una cosa gracioseta i facileta, colar un missatge fort.

Quin és el perfil sociodemogràfic del creador de mems polítics?

Jo crec que no podria fer-lo, i trobo que és part de la gràcia del mem. Poden estar fent-lo el teu col·lega de 45 anys que treballa a l’obra, un nen d’onze anys que està a cinquè de primària, una estudiant de doctorat… Està clar que, si t’hi fiques, hi ha mems més boomers, mems més de joves… Però després, en la meva experiència, tot i que hi hagi unes idees generacionals, després hi ha molta varietat. Molta gent que, aparentment, té un humor molt jove, però que té 40 anys i està fent bromes amb nens de 13.

Amb tot, hi ha molts nens i adolescents fent mems polítics. Què els motiva a crear-los?

Citarella, quan parla del politigram, diu que normalment hi ha homes blancs d’entre 12 i 17 anys, amb notables excepcions. D’alguna manera, molta gent jove que sent rebuig cap a la política institucional i no se sent apel·lat per ella moltes vegades troben en aquestes comunitats la seva forma de participació política. Això és el que, de manera problemàtica per mi, estan sabent articular Trump o Vox. Gent que estava allunyada de la política institucional, sigui per mandra, sigui per desconeixement polític, sigui per rebuig frontal, a través d’aquesta idea, una mica hacker i anònima, en què semblem tots activistes per estar colant mems o trolejant gent, troben la porta d’entrada a qüestions polítiques.

“Molta gent jove que sent rebuig cap a la política institucional i no se sent apel·lat per ella moltes vegades troben en les comunitats memeres la seva forma de participació política”

A més a més de ser la porta d’entrada a expressar-se políticament, actuen també com el canal de rebuda de missatges polítics?

Sí, sens dubte. És una via per a la politització. Si estàs interessat en el tema polític, però no estàs en partits, en activisme o en una comunitat offline de qüestions polítiques, per a molts sí que és una entrada a l’acció política. Però no sabria donar un balanç. A vegades pot derivar en qüestions de més interès, deixar-se únicament en dir quatre bajanades… Novament, Citarella diu que internet és la forma amb què es radicalitzen els nois. Té tota una investigació més artística sobre com aquests ambients de mems parteixen del rebuig i la ironia i deriven en una radicalització política.

Cada vegada hi ha una noció més forta d’autoria en la creació de mems. D’on surt aquesta tendència?

Els mems estan deixant de fer referència simplement a la qüestió amateur i popular d’internet. Hi ha molts artistes vinculats a aquest món que desenvolupen tota una carrera artística vinculada a aquestes estètiques. A Instagram es veu molt, influenciadors que estan fent mems amb autoria, que determinen que aquella és la seva manera de fer mems. S’està generant una espècie de sensació d’autor i d’artista darrere del mem. És un procés molt interessant, com des d’una qüestió anònima van sortint persones i comunitats que sí que reivindiquen d’alguna manera l’autoria. Per mi té a veure amb una mena de professionalització en la creació de mems. Si tu tens un compte amb molts seguidors, o amb una comunitat molt gran al teu voltant, i tens la voluntat de rendibilitzar-ho, com una persona que fa gameplays, aquí sorgeix la idea d’autoria, de creació d’una marca personal o de convertir-se en una microcelebrity, i també la qüestió de la propietat. Perquè si fas el pas de memer a creador de contingut, aquí ja has de defensar que el que tu fas és feina creativa, i una de les vies és el copyright, que ja s’està començant a veure casos. No tant entre la gent, però quan un diari, una revista o un mitjà de comunicació fa servir mems creats per creadors de continguts, sense citar-los ni donar-los crèdit, sí que es comença a prendre o bé accions legals, o bé accions activistes, reclamant que aquell contingut és seu i se l’han robat.

“Si un memer vinculat a la política vol professionalitzar-se, ho farà com a ‘community manager’ o com a responsable de comunicació d’algun partit. I en aquests casos no s’activa l’autoria ni la propietat sobre els mems, sinó que sàpigues manejar les comunitats i les xarxes”

Aquesta tendència és generalitzada, o bé destaca especialment en l’àmbit dels mems polítics?

No, justament és en qüestions que no tenen tant a veure amb la política. Mems més estètics, que van per tot arreu, que poden tenir aspectes polítics, però no exclusivament. Perquè si un memer vinculat a la política vol professionalitzar-se, ho farà potser com a community manager o com a responsable de comunicació d’algun partit. I en aquests casos no s’activa l’autoria ni la propietat sobre els mems, sinó que sàpigues manejar les comunitats i les xarxes. En aquests casos, és interessant que els mems no estiguin vinculats a un autor, sobretot quan aquest autor és un partit. Hi ha professionals en partits polítics que part de la seva feina és crear i distribuir mems. Però aquests mems no poden estar vinculats a partits, perquè si no, quan els rep la gent, pensen “aquest mem l’ha fet tal partit, em volen dir tal”. Han de transmetre la sensació d’anonimat, que els ha fet qualsevol persona.

Hi ha alguna vinculació directa entre els mems i les notícies falses?

Són dues tendències que s’articulen en moments concrets, però no les posaria dins del mateix sac, perquè hi ha moltes persones que es dediquen a fer notícies falses com a eines polítiques il·legítimes que no tenen res a veure amb el món dels mems. En canvi, sí que hi ha certs mems que adopten la forma de fake new, però mai amb l’objectiu d’afectar directament una persona o una entitat. Són acudits, en què canvies un titular i poses una barbaritat. Però la gent que rep això sap que és un mem. Tot i que pot passar que el mem migri de plataforma, el comparteixi el teu cunyat per WhatsApp i s’acabi convertint en una fake new, malgrat que no ho era al principi. El món dels mems es fa eco de les fake news, en el sentit que les fan servir com a plantilles, sempre amb una actitud burlesca, engalipadora, de hacker, amb la intenció de confondre i crear una mica de caos. Però és molt diferent el caos juganer dels mems amb forma de fake news, que saben que són mentira, del de les notícies falses que sí que tenen un objectiu molt clar d’atac polític, com els casos de la dona de Pedro Sánchez. I aquests casos no tenen res a veure amb els mons de l’underground memer.