Un any més, Barcelona esdevé la referència mundial del telèfon mòbil amb el retorn del Mobile World Congress (MWC). La capital catalana es converteix en l’expositor internacional de les darreres novetats de les grans marques, però també acollirà durant aquestes dates un congrés paral·lel que busca visibilitzar les problemàtiques socials i ambientals d’aquesta indústria: el Mobile Social Congress. Aquesta setena edició posarà el seu focus en l’impacte del sector en els països del tercer món i en els efectes de la crisi dels semiconductors, un fet que “ha canviat la geopolítica” mundial, segons la membre de SETEM Clàudia Bosch, qui creu que hem de repensar la nostra relació amb els dispositius electrònic i es mosta escèptica amb la mobilitat elèctrica.

La pandèmia ha eixamplat la bretxa digital? És només a les mans de l’administració pública reduir-la o la ciutadania també hi pot contribuir?

Sí, perquè amb la pandèmia encara ho hem digitalitzat tot molt més, per tant, necessitem la tecnologia per moltes coses més que abans. Això vol dir que les persones que no tenen accés a internet o a dispositius encara queden excloses de més coses. Són les administracions les que se n’han d’encarregar? En gran part, sí, perquè estem parlant de serveis públics, d’escoles, d’hospitals i de tota classe de serveis. L’administració té un paper clau en donar opcions a les persones que no tenen accés a internet o a un dispositiu.

Quines són aquestes opcions?

Podrien ser espais on aquestes persones es puguin connectar i fer ús d’aquests dispositius: habilitar més ordinadors a les biblioteques, als centres cívics, als espais joves… També donar ajudes perquè certes escoles puguin fer una compra de dispositius als alumnes que no s’ho puguin permetre, una mena de beques.

"L’administració té un paper clau en donar opcions a les persones que no tenen accés a internet o a un dispositiu"

L’auge del teletreball democratitza l’accés al món laboral o suposa un impediment?

Crec que pot suposar un impediment per a moltes persones que, per la seva edat o la seva trajectòria, no estan tan familiaritzades amb l’entorn web i digital. En aquest sentit, és molt important que es donin cursos i formacions gratuïtes perquè les persones puguin adaptar-se a aquestes noves demandes del mercat.

El comerç electrònic també s’ha beneficiat per la covid-19.  Pot ser un canal de compra sostenible?

No. Crec que estem en un context de crisi climàtica molt greu i hem d’anar cap a un decreixement del consum material en totes les àrees, però quan parlem d’electrònica, encara hem d’anar amb més compte perquè són uns productes que tenen un alt impacte tant social com ambiental. Des de SETEM sempre fem molt d'èmfasi en les quatre erres, reduir, reparar, reutilitzar i reciclar. Nosaltres pensem que el millor que es pot fer és primer reduir el consum, després intentar allargar la vida dels nostres dispositius amb la reparació i, finalment, portar-los allà on toca quan ja no els necessitem. En aquest sentit, creiem que els consumidors i consumidores tenen una capacitat d’acció limitada i són les administracions i els governs els que poden fer molta més incidència i canviar les coses, ja que ja tenim problemes, com l’obsolescència programada, que són completament vigents. Si ja no és una compra sostenible, encara es torna molt menys sostenible perquè des del disseny està programada per no durar. Això és un gran problema que no ens podem permetre, s’ha de canviar.

"Ens hem de preguntar com podem reduir o minimitzar el nombre de dispositius per persona que tenim"

Quins canvis hem d’aplicar, o quines alternatives tenim, per reduir l’impacte ambiental del comerç electrònic?

En la fase de disseny hem de garantir que aquests dispositius durin el màxim temps possible. D’altra banda, ja no és només fer que durin més, sinó garantir que per tots els mòbils necessitem el mateix carregador, perquè al final tenim 50 carregadors diferents per 50 mòbils diferents, i això fa que es malgastin més coses. No només això, també hi ha maneres per fer que els dispositius siguin més o menys reparables, i sabem que hi ha moltes empreses que han empitjorat la capacitat de reparació dels dispositius. Ara és molt més inaccessible, per exemple, entrar a la bateria. Primer hem de canviar la part del disseny, i això només ho podem fer amb certes lleis, no crec que les empreses ho facin per voluntat pròpia, tot i que hi ha empreses com Fairphone que tenen uns valors diferents. I després, com a consumidores, primer hem d’avaluar si realment necessitem comprar un dispositiu, perquè a vegades tenim un mòbil, una tauleta, l’ordinador de la feina, l’ordinador de casa i l’ordinador fix, que són quatre pantalles i una Smart TV, que fan més o menys el mateix. Ens hem de preguntar com podem reduir o minimitzar el nombre de dispositius per persona que tenim. En segon lloc, si l’aparell no funciona, abans de descartar-lo mirem si realment es pot reparar i, en cas que no es pugui, portem-lo al lloc adequat. Hi ha moltes iniciatives a Barcelona que agafen dispositius vells i els reparen o els donen una segona vida.

Què cal fer perquè la reparació dels dispositius espatllats es converteixi en la primera opció?

Crec que haurien d’haver-hi centres de reparació a tots els barris, que estiguessin oberts a tothom i on la gent pogués anar a reparar els seus dispositius amb l’ajuda d’alguna persona més tècnica. Igual que tenim una biblioteca, un hospital o una oficina de correus, hauríem de tenir un centre de reparació. Al final, els nostres mòbils són gairebé com l’aigua, ho fem tot a través dels mòbils, i si necessitem un hospital per arreglar-nos el cos, necessitem un centre de reparació per arreglar els nostres dispositius.

"Si necessitem un hospital per arreglar-nos el cos, necessitem un centre de reparació per arreglar els nostres dispositius"

Podem acabar amb l’obsolescència programada? Com?

Podrem canviar-ho en la mesura que siguem capaces de guanyar sobre els interessos lucratius de certes empreses, com en moltes altres fites. Per tant, com més persones estiguem sensibilitzades en aquest tema i exigim a les empreses i als governs que es canviï això, més de pressa aconseguirem aquests canvis. El que crec és que el temps se’ns esgota per la crisi climàtica. Estem malbaratant moltíssims materials i ja sabem que en tindrem escassetat d’aquí a molt poc. No sé si ho aconseguirem, però és que no ens ho podem permetre.

La crisi de semiconductors ha impactat profundament a la indústria electrònica. És una oportunitat per canviar tendències?

Crec que sí. S’han ajuntat diverses coses a la indústria dels semiconductors. D’una banda, hem tingut un pic de demanda molt gran, al qual no s’ha pogut fer front, però no només això, sinó que a Taiwan, on estan les empreses proveïdores de semiconductors més grans del món, han tingut una sequera molt forta, i la seva indústria necessita moltíssimes tones d’aigua, així que no en tenien suficient per produir-los. Això el que ens ve a dir és que aquestes cadenes de subministrament s’han tornat molt complexes i són molt fràgils. Si tu concentres la producció de semiconductors a certes parts del món, en el moment en què això falla i no tens cap alternativa, et quedes sense dispositius. Per tant, crec que sí que hi ha d’haver un canvi de tendència. Hem de caminar cap a la sobirania tecnològica, cap a la descentralització de la riquesa de certes empreses i cap a la millora de les condicions de treball. Hem de començar a veure més d’on venen les coses que comprem, quins impactes hi ha darrere i per què estem produint tan lluny de casa.

"Hem de caminar cap a la sobirania tecnològica, la descentralització de la riquesa de certes empreses i la millora de les condicions de treball"

La Unió Europea treballa perquè els fabricants informin sobre els anys de vida, qualitat i consum dels seus dispositius. Disposem de prou coneixement per decidir amb consciència sobre la tecnologia que adquirim?

No. Crec que s’ha millorat, però encara no sabem on trobar aquesta informació i moltes vegades no està en la nostra llengua.

I com la podem fer més accessible?

Si som compradores de certes marques, hem d’exigir com a consumidores que ens facin saber què hi ha darrere dels nostres telèfons, quin és l’índex de reparabilitat… El que ens estem trobant és que normalment aquests informes no els fan les mateixes empreses, sinó que els fan entitats terceres. Si no estem d’acord amb el que fa una empresa, o deixem de comprar a aquesta marca o els exigim amb un full de reclamacions, amb un correu o parlant per xarxes. Però sí, hem de començar a dir alt i clar que volem tenir més informació sobre la vida dels nostres productes.

Els vehicles elèctrics guanyen presència progressivament. Són la solució a la contaminació dels automòbils actuals?

No. Crec que s’està enfocant les coses des de la perspectiva equivocada: “Tenim un cotxe privat que contamina d’aquesta manera, el substituïm per un elèctric”. Amb això estem potenciant la mobilitat privada, i el que hem d’anar és cap a la mobilitat pública i l’ús compartit. Substituir tot aquest parc d’automòbils per vehicles o patinets que necessiten aquestes bateries té un pla superintensiu amb certs metalls, i és que no els tenim. Aquests plans no estan aterrats en la realitat de la quantitat de metalls que tenim. Per això l’anomenem greenwashing, perquè per fora sembla verd, però ni és viable, ni tampoc és tan verd, perquè amb aquestes bateries de cotxes al cap de 10 anys no se’n pot fer gaire cosa. S’estan buscant altres usos per allargar-ne la vida, però no tenen ni punt de comparació amb què podríem fer amb una mobilitat pública, electrificada o d’ús compartit. Seria molt més eficient.

"S'estan enfocant les coses des de la perspectiva equivocada. Estem potenciant la mobilitat privada, i el que hem d'anar és cap a la mobilitat pública i d'ús compartit"

Com podem construir una mobilitat més sostenible sense renunciar a uns vehicles que, per un segment important de la població, encara són imprescindibles?

Amb aquesta pregunta ja obrim un tema que també és molt interessant, que és com es concentren determinades activitats econòmiques en les ciutats, una distribució que ja no és de per si sostenible ni eficient. Hauríem de descentralitzar moltes activitats per tal que les persones puguin treballar no només a Barcelona, sinó també a altres ciutats de Catalunya. Això, per una banda. En segon lloc, mentre agafar el cotxe sigui més barat per venir a Barcelona, les persones faran el que faran. No tenim prou opcions per venir a Barcelona cada dia en transport públic d’una manera que sigui econòmica, ràpida i eficaç. Tenim algunes vies, però si això no fos així, no hi hauria tanta gent agafant el cotxe. Crec que encara tenim bastant camí a recórrer.

Fer accessibles aquests vehicles menys contaminants s’ha d’acompanyar amb subvencions per adquirir-los o per a la seva fabricació?

Crec que l’administració s’hauria de centrar en altres temàtiques.

I els fabricants, quin paper juguen?

Els fabricants han fet una feina molt ben feta en centrar el debat en el cotxe elèctric. Han fet que el marc narratiu giri al seu voltant i que no surti d’aquesta narrativa. Això respon al seu propi interès lucratiu, que s’entén perfectament, però no és l’única solució.

Què els hauríem de reclamar?

No crec que sigui la feina dels fabricants, és la feina dels governs. Els governs han de tenir prou informació i els peus a terra per comparar què estan proposant els fabricants, quantes reserves d'aquests metalls tenim i com de sostenible és això. Donar ajudes per fer un canvi del parc d’automòbils d’aquesta manera no és realista. Crec que la culpa no és dels fabricants. No m’agrada parlar de culpes, però el paper fonamental aquí és dels governs, que són els que estan donant les ajudes.

"En algun moment ens haurem de començar a plantejar com promoure que passem menys hores connectades"

La construcció d’una fàbrica de bateries elèctriques a l’Estat i la seva possible ubicació a Catalunya és un dels temes candents dels darrers mesos. És aquesta una notícia positiva des del punt de vista de la sostenibilitat?

Jo crec que sí. Hem de tenir capacitat per produir bateries perquè és el futur. Hem de tenir autonomia per respondre a aquesta transició.

Davant d’aquesta manca de materials, existeixen altres vies?

Sí. Una vida menys electrificada, un model de decreixement, potenciar les activitats que no són en línia… Hem de retornar una mica a preservar aquests espais no tan digitalitzats. El lleure ha de ser fora de l’ambient virtual. En algun moment ens haurem de començar a plantejar com promoure que passem menys hores connectades. Sí que és veritat que per la feina s’està fent molt necessari, però podem buscar maneres de passar el temps que no siguin dependents d’internet o de l’electricitat? Crec que serà un debat que tindrem en el futur i que és molt important. I no només això, Antonio Turiel (investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar) sempre parla que és superimportant fer ús de l’energia més primària, com la calor del sol o les calors residuals. Hem de començar a pensar que no tot ha de passar per les renovables, sinó que l’energia està a tot arreu i tenim moltes maneres de captar-la. Hem d’ampliar una mica la mirada, tenim la tendència a centrar-nos en una cosa i no sortir d’allà.