Les cinquanta paraules en francès que van canviar el destí i la història moderna de Barcelona van viatjar a través d’ones hertzianes, radioenllaços, línies microfòniques, connexions de quatre fils i parabòliques més o menys clandestines. Quan es compleixen 40 anys del migdia del 17 d’octubre en què Samaranch va convertir la ciutat en olímpica, fer un cop d’ull a com es va difondre l’esdeveniment a través dels mitjans d’aleshores ajuda a explicar com eren tecnològicament el món i aquella Barcelona de 1986.

Després de dècades de letargia forçada, les aspiracions olímpiques dels barcelonins s’havien reactivat a partir de 1981 —encara sota el mandat municipal de Narcís Serra— i van agafar forma l’any 83 amb la constitució de l’Oficina Olímpica que va treballar en el dossier definitiu de la candidatura. El març del 86 es va entregar al COI l’anomenada “caixa màgica” que contenia 15 quilos de material, amb 1.400 pàgines, més de 500 fotografies, 350 plànols i una modesta presència tecnològica consistent en una cinta de vídeo, un casset d’àudio i un disquet d’ordinador.

Una cinquantena d’empreses del sector de l’electrònica havien anat rebent, en paral·lel, un pack de documentació batejat com a Barcelona Informàtica Telecomunicacions (BIT). Allà es recollien les necessitats tecnològiques identificades de cara als hipotètics futurs Jocs, plasmades en 99 projectes als quals podien aspirar-ne a l’adjudicació o, com a mínim, a ser-ne partícips. El pressupost inicial destinat a les despeses en aquest àmbit es va estimar en 40.173 milions de pessetes (uns 242 milions d’euros). Finalment, se n’acabarien gastant 300 més (540 milions d’euros, o sigui, 90.000 milions de pessetes en total) que van servir per sufragar les Torres de Calatrava i Collserola, l’estesa de la fibra òptica subterrània a gran part de la ciutat i la incipient xarxa de telefonia mòbil de la mà de Retevision i Telefónica.

Una votació no retransmesa

L’expositor que Barcelona va muntar a Suïssa per promocionar-se internacionalment i davant la vuitantena de membres del COI amb dret a vot, incloïa una pel·lícula de tretze minuts de duració, realitzada pel publicista Leopoldo Pomés, que va optar per rodar-la en Cinemascope en lloc de fer-ho en el format 4:3, l’estàndard d’imatge de vídeo més en boga en aquell moment per tot tipus de continguts, també els comercials i promocionals. Cap de les presentacions davant el COI de les sis aspirants (la capital catalana rivalitzava amb Paris, Belgrad, Birmingham, Amsterdam i l’australiana Brisbane) va ser retransmesa, com tampoc va ser difós per cap mitjà el procés de les votacions, que van concloure amb la victòria de Barcelona en la tercera ronda, amb una majoria de 47 suports. Malgrat que la majoria de parlaments ja usaven el vot electrònic, l’organisme olímpic es va inclinar pel sistema tradicional d’urnes i paperetes. Únicament es va difondre al món el moment de la proclamació de la guanyadora a través dels aparells de ràdio i, sobretot, de la TV, que seguia sent el mitjà rei.

Barcelona va resultar elegida a la tercera ronda d’una votació que va declinar el sistema electrònic i que va ser a porta tancada, sense accés de cap periodista.

El panorama televisiu del 86 es limitava als dos canals de l’ens estatal i a TV3, que pocs mesos enrere havia estrenat els seus estudis a Sant Joan Despí. TVE-1 ocupava en exclusiva la banda de l’VHF, mentre que TVE-2 —amb un bon grapat d’hores en desconnexió a través del Circuit Català— se sintonitzava a l’UHF, igual que l’autonòmica i totes les cadenes que haurien de venir la dècada següent. Els espectadors ja tenien la possibilitat d’encendre el televisor els dies feiners al llevar-se i veure alguna cosa més que la carta d’ajustament: des del gener, TVE havia posat en marxa la programació matinal, una franja històricament reservada només als caps de setmana i festius. TV3, per la seva banda, va seguir un temps més arrencant gairebé a l’hora de dinar, llevat d’ocasions excepcionals com la cita de Lausana, quan va fer arribar la victòria a tot Catalunya amb cert truc.

TV3 es va saltar el veto

“Acostumat com he estat sempre al rol de presentador i a ser un home de plató, probablement aquella va ser l’acció de reporterisme més potent que hagi fet a la meva carrera”, rememora Eduard Berraondo, un dels periodistes d’esports de l’equip fundacional de TV3 i enviat especial a la mítica cita. L’exclusiva de la cobertura de la sessió plenària del COI la tenia TVE, que va vetar l’accés de TV3 al senyal servit per la Unió Europea de Radiodifusió (UER) a les televisions associades, en un episodi més de la batalla que mantenia l’ens estatal per evitar la presència internacional de Televisió de Catalunya.

“Tot va ser un pla ordit per Jaume Roures, llavors cap de producció d’esports i també d’informatius, que malgrat els impediments va apostar perquè fóssim presents en un moment tan important. Vam aterrar la tarda abans, amb el temps just per fer algunes peces sobre els stands de les diverses candidatures. A l’endemà, de fet, no teníem permís ni per ser dins de l’auditori del Palais Beaulieu, però vam elaborar un pla d’emergència per colar-me com si fos un il·luminador i convertir-me en un reporter camuflat entre els càmeres i fotògrafs. Duia el micròfon amagat a la butxaca interior de l’americana i el meu ENG estava situat a metres de distància, també de manera discreta”.

L’estratègia de TV3 va consistir en llogar una antena parabòlica i una unitat mòbil per produir el senyal propi, fer-lo arribar a Catalunya i oferir el moment del discurs de proclamació de Samaranch i les imatges exclusives de les reaccions, en la filera principal, de la delegació de Barcelona. “Va haver-hi certa empipada a TVE en comprovar com aconseguíem les primeres impressions de l’alcalde Maragall saltant-nos el cordó de seguretat. Aquells cinquanta segons van passar a la història”, subratlla Berraondo. Precisament durant aquella jornada es va conèixer que Pilar Miró rellevava Calviño al capdavant de la direcció de RTVE, un canvi que va obrir el camí a una progressiva normalització de les relacions i que va desembocar, l’any 92, amb la realització conjunta del Canal Olímpic durant els 16 dies dels Jocs.

Tot i no tenir accés al senyal internacional de l’acte de proclamació, TV3 va llogar una antena parabòlica, una unitat mòbil i va colar Eduard Berraondo com un reporter camuflat dins la sessió del COI.

“Fins llavors i per culpa de la prohibició de TVE, havíem hagut de recórrer a les agències internacionals per aconseguir imatges, muntar-les a Perpinyà i molts cops transportar les pròpies cintes fins els estudis. En el transcurs d’uns JJOO d’hivern vaig decidir robar directament de TVE una imatge d’una medalla i es van colar un parell de frames amb la veu d’en Matías Prats. Es va generar una mica de rebombori perquè era la constatació que, de vegades, piratejàvem com podíem, tot i que no ens preocupava gaire perquè les sancions eren molt relatives També era l’època on lluitàvem per emetre partits de futbol i aconseguir els drets de la lliga. La coexistència era complicada, però no ens rendíem”, confessa Berraondo, que ja al 84 va viatjar a Los Angeles per informar diàriament dels Jocs amb els mitjans que tenien a l’abast: “Treballàvem des d’uns estudis rellogats a un canal mexicà i les veus en off les enviàvem directament a través del telèfon”.

Cròniques dictades i els aparells de ‘telefoto’

José Maria Castro, un jove periodista de la secció de local, va ser un dels enviats especials que La Vanguardia va destinar a l’elecció. Durant gairebé una setmana, les peces que elaborava des de Lausana arribaven a la redacció del carrer Pelai gairebé a pèl. “No vam dur ni tan sols una màquina d’escriure. Tiràvem del paper i el bolígraf i les dictàvem a través del telèfon del centre de premsa o directament des de l’hotel, ja fos a les professionals taquígrafes que tenia el diari o a qualsevol company de la redacció. Ens fèiem una idea de l’extensió demanada, suggeríem els titulars i als tallers feien la composició, encara amb la linotípia i caixes de plom, ja que fins al 89 vam imprimir en offset ”.

El fotògraf que els acompanyava, en canvi, sí que duia un aparell anomenat telefoto, considerat com una versió primitiva del fax. “Revelaven els rodets on podien, generalment en un lavabo, enrotllaven la còpia de paper en un cilindre i l’aparell anava llegint la imatge, línia per línia, a través d’una espècie d’agulla. Passar una foto costava diversos minuts”, detalla Castro. Per dur a terme l’operació, calia connectar-se a la línia telefònica i el sistema habitual era desenroscar el micròfon d’un fix per acoblar les dues llengüetes que quedaven soltes amb les dues pinces de l’extrem del telefoto. Amb això, la màquina convertia les llums i ombres de la imatge en tons i xiulets analògics que rebia un terminal situat al diari, on un altre cilindre sincronitzat plasmava amb un feix de llum sobre un paper fotosensible la imatge original.

Amb la perspectiva dels anys, l’actual editor i director de Mallorca Diario considera que Barcelona era força favorita: “No estava clar que guanyés, però tampoc va resultar una sorpresa majúscula. A la gran influència de Samaranch s’hi ha de sumar el paper de Horst Dassler, fill del fundador d’Adidas, que tenia molt bona relació amb l’aleshores president del COI. La marca era un poder fàctic dins del món de l’esport i, extraoficialment, va fer de lobby a favor de la candidatura per tal de superar París, que era el rival a batre”.

Febre pel vídeo i per Sonimag

La Barcelona tecnològica de 1986 vivia, com el conjunt del país, la plena eclosió del vídeo domèstic. El nombre de llars que tenien un magnetoscopi va arribar als 3 milions (en un sol any es va passar del 5% a gairebé el 20%) en un creixement que no pararia fins a principis dels 90. El boom dels videoclubs estava en el seu punt àlgid i l’VHS s’havia alçat ja com el format hegemònic, acaparant un 85% de quota de mercat sobre un Betamax que començava la seva extinció.

Amb el televisor erigit en tòtem central, a les cases proliferaven tímidament dispositius que li donaven un ús addicional com ara els ordinadors de 8 bits, posseïdors d’un públic essencialment jove. Els Sinclair Spectrum eren els més venuts, frec a frec amb els models d’Amstrad, en un sector on també destacava la popularitat de l’estàndard japonès MSX i, en menor mesura, dels Commodore. La màxima virgueria que podien dur els escolars a la butxaca per passar l’estona del pati eren els rellotges de polsera amb cronòmetre —sempre amb el reclam de ser submergibles— o els primitius videojocs portàtils “Game & Watch”, fabricats en pantalla de cristall líquid, dibuixos pre impresos i un microprocessador de baix consum.

En motiu d’un seminari sobre la TV per cable i satèl·lit celebrat al saló Sonimag del 86, els veïns de Barcelona van tenir l’oportunitat inèdita de rebre, durant nou dies, un grapat canals estrangers a través de l’UHF.

El Sonimag era la fira més popular i esperada any rere any a la ciutat, en un món on les innovacions tècniques pendents de comercialitzar només podien veure’s als catàlegs o quan aterraven al recinte de Montjuïc. Al l’edició del 86 destacava l’aparició dels reproductors i lectors de disc compacte (CD), tant els de sobretaula de Pioneer, els models per al cotxe de Sanyo o els portàtils de Technics, que cridaven l’atenció per no ser gaire més grans que el propi disc. El mercat espanyol i el gruix dels usuaris de cadenes d’alta fidelitat trigarien encara un lustre ben bo en fer del CD un producte de consum massiu.

Altres reclams eren els televisors de pantalla perfectament quadrada que eliminaven els angles arrodonits i morts a les cantonades, les càmeres de vídeo domèstic cada cop més manejables (la VideoMovie GR-C7 de la casa JVC va sorprendre per pesar menys d’un quilo) i l’equip de recepció per antena parabòlica destinada a comunitats de veïns que va presentar Televés. Per 1.600.000 pessetes (9.600 euros) es prometia la instal·lació i poder rebre fins a 8 nous canals de manera simultània.

Les parabòliques eren espècimens raríssims als terrats i la televisió per cable una utopia al país sencer. Els ciutadans de Barcelona, però, van tenir l’oportunitat de sintonitzar un grapat de cadenes estrangeres que emetien a bona part del continent gràcies a una prova pilot i inèdita, en el marc d’un seminari sobre TV per cable i satèl·lit celebrat al mateix Sonimag. Durant nou dies d’aquell setembre, a la banda de l’UHF (canals 41 i 47) van aparèixer les emissions de la italiana RAI-Uno, la britànica Music Box, la suïssa TeleClub, Screensport (l’embrió d’Eurosport) i Europa TV, operada per un consorci de les cadenes públiques d’Irlanda, Portugal, Països Baixos, Itàlia i l’Alemanya Democràtica.

Els ‘quatre fils’ a les cabines improvisades

Un altre “privilegiat” —tal com s’autodefineix— per haver cobert informativament l’episodi de Lausana és Joan Manuel Surroca, llavors cap d’esports de Radiocadena Española a Barcelona i un dels històrics de RNE a Catalunya. “Vam viatjar dos periodistes i el tècnic de so proveït amb dues maletes on hi duia, entre d’altres coses, un equip Itame”. Els Itame eren transmissors analògics de fabricació madrilenya que usaven connexions de quatre fils, separats a parells per a l’enviament i el retorn de l’àudio, tot adaptant el senyal per minimitzar la distorsió. El seu ús era habitual a les connexions des dels exteriors i alguns models també actuaven com a equips de freqüència modulada d’alta potència.

“Totes les cròniques les vam fer via telefònica excepte a la jornada de la proclamació, quan vam disposar d’un circuit microfònic a la petita cabina que ens va cedir la ràdio nacional suïssa SSR a la sala de premsa. La compareixença posterior de Maragall es va celebrar en una estança annexa on no teníem accés i la vam oferir col·locant el micròfon inalàmbric Sennheiser de l’època davant un dels altaveus, com se solia fer de vegades”. Arran d’haver seguit de principi a fi el periple de Barcelona, Surroca es va convertir en investigador i estudiós de l’olimpisme i actualment és membre de l’Aula d’Història dins la Fundació Barcelona Olímpica.

“Hi van haver tres claus per a l’elecció, i dues tenen a veure amb Samaranch”, explica: “Durant la seva etapa d’ambaixador a Moscou va forjar contactes i aliances amb els països satèl·lit de la Unió Soviètica. I quan va accedir al COI va potenciar els membres llatinoamericans en detriment dels anglosaxons, que sempre havien dominat la institució. Tot això garantia força vots. Per arrodonir-ho, la feina diplomàtica i de relacions públiques que va dur a terme la figura de Leopoldo Rodés fou cabdal a l’hora d’ensenyar la ciutat i viatjar per tot el món explicant el projecte. Va ser una campanya molt intel·ligent”.

Les emissores de ràdio usaven transmissors analògics com els Itame, que funcionaven a partir de connexions de 4 fils per a l’enviament i el retorn d’àudio, amb modulació i amplificació de potència

Josep Lluís Merlos, durant molts anys la cara del motor a TV3, va ser un dels homes de Ràdio Barcelona presents a Lausana i encarregat de narrar l’instant per a tota la SER, en cadena, al programa ‘Hoy por Hoy’ d’Iñaki Gabilondo. “El retinc com un moment màgic, un dels més intensos professionalment. Ens van situar en una de les cabines de locució, al palau Beaulieu, que s’utilitzava per fer les traduccions simultànies. A la del costat tenia Luis del Olmo i recordo que ho estava passant molt malament per un mal de queixal brutal. Fer ràdio des de Lausana em va semblar gairebé un luxe en comparació als llocs estranys des dels quals he arribat a transmetre abans o després del 86. Enmig del desert, al Dakar, i en circuits de tota mena m’he buscant la vida per trobar un telèfon i punxar una casset. O viatjant amb el Barça a Albània, al camp del Flamurtari: allò sí que va ser una odissea tècnica”.

Josep Lluís Merlos, llavors a Ràdio Barcelona: “Va ser un moment màgic, dels més intensos professionalment. Després d’haver-me buscat la vida per trobar un telèfon i transmetre des del Dakar o a Albània amb el Barça, treballar a Lausana em va sembla un luxe”

“En general, aquells dies vam poder entrevistar força protagonistes, tot i que va resultar més fàcil acostar-se als polítics que no pas als tècnics de la candidatura”, destaca Merlos. “En Josep Miquel Abad, [conseller delegat del que després seria el COOB] actuava de filtre i intentava posar traves. Hi havia confiança però també cert nerviosisme quan, per exemple, la candidatura de Paris es va dedicar a repartir fotocòpies d’una crònica de l’atemptat d’ETA que va haver-hi aquella mateixa setmana a la plaça d’Espanya”.

Diaris extra i festa amb el flamant “vidi-wall”

“Malgrat la quantitat de pàgines que vam fer aquella setmana, no m’ha quedat la sensació d’haver treballat amb cap pressió especial per haver d’acabar i d’enviar les cròniques amb precipitació. Diria que ens van apressar més a l’hora de fer les maletes i haver de tornar a corre-cuita amb tota la delegació aquella mateixa tarda. Això sí, a l’aeroport del Prat, tots els qui apareixíem a la terminal d’arribades vam ser rebuts amb aplaudiments”, evoca amb emoció José María Castro, que va haver d’escriure algunes ratlles per a l’edició extra de La Vanguardia. Gairebé tots els diaris que s’editaven a la ciutat van “actualitzar” la informació publicada de la manera que es podia fer l’any 86: amb edicions especials presents als quioscs a primera hora de la tarda i que han esdevingut peces de col·leccionista.

L’esclat d’eufòria generalitzada a tot Barcelona es va concentrar especialment a la plaça de Catalunya, on es va instal·lar una novetat tecnològica força recent per seguir la proclamació: el vídeo-wall. Era dels primers cops que es veia una pantalla gegant composada per moltes pantalles; de fet, Philips l’havia presentada pocs mesos enrere a la Expo de Vancouver i l’estació central d’Amsterdam n’havia instal·lat una que de seguida es va convertir en icònica.

L’enginy estava format per una matriu de monitors de tub de raigs catòdics que presentaven una imatge dividida gràcies a processadors analògics complexos i ordinadors de l’època com el model 2000 de la mateixa companyia. El ‘vidi-wall’ (així se’l va conèixer exactament als inicis) també va ser present a la festa nocturna a l’Avinguda Maria Cristina, on la gavardina, els salts i el gest de victòria amb els dits de l’alcalde Maragall obrien potser els sis anys més il·lusionants a la història de la ciutat.