La ràdio del passat no existeix. O gairebé. Si vostè, oient, va participar a Lo toma o lo deja amb en Jordi Hurtado, trucava als consultoris mèdics de l’Odette Pinto, opinava del Barça al Contraste de opiniones d’en Fernández Abajo, gaudia dels experiments amb micròfon ocult de la Gema Majadas o esmorzava escoltant l’Arús, potser no és massa gran però ha de disposar, per força, de bona memòria. 

A diferència de la televisió, i ben al contrari que el cinema, centenars de milers d’hores de programació emeses durant dècades van esfumar-se en el precís moment que estaven sortint a l’aire, víctimes d’una època en què enregistrar era car i difícil, i guardar no es considerava prioritari. Les cintes magnetofòniques de bobina oberta, i més tard també els cassets —fins i tot els minidiscs— es reutilitzaven constantment, fent que les fonoteques n’acabessin conservant un percentatge irrisori. De moltes emissores ja desaparegudes o absorbides se’n van perdre (o directament destruir) els continguts, i les que han sobreviscut no demostren interès a fer brillar els seus arxius, sovint minvats, ni fer-los accessibles en línia més enllà d’uns pocs anys enrere. 

Davant d’aquest desert, la xarxa està servint de punt de trobada i aparador d’afeccionats a la ràdio que recuperen programes, indicatius i retransmissions de les seves col·leccions particulars. Oïdors i antics professionals que, per amor a l’art, fan la tasca d’arqueòlegs sonors per desenterrar i compartir fragments històrics de ràdio, il·localitzables de cap altra manera. Gràcies a iniciatives voluntàries com Espacio Sonante, l’Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya, o canals de YouTube d’usuaris anònims, s’està podent recuperar la ràdio dels 70, 80, 90 i dels primers 2000. Programes i veus, no tan llunyanes en el temps, als quals la digitalització està donant una segona oportunitat.

Els sons de Ràdio Barcelona, tancats en una biblioteca

Si enguany es commemora el centenari del mitjà és a conseqüència del naixement de Ràdio Barcelona el 1924, la primera emissora a la qual se li va concedir legalment una llicència a Espanya, sota l’indicatiu d’EAJ-1. El fons sonor potencialment més ric i extens —encara que només sigui per la seva longevitat— va ser cedit a la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) l’any 1994, amb la intenció inicial de digitalitzar tot el material en un termini de 15 anys, un objectiu encara inacabat. “Primer es van traslladar a la BNC un miler de bobines, però no va ser fins al 2000, amb les obres de remodelació dels estudis del carrer Casp, quan es va completar realment la cessió i se’n van endur 7.000 més. “Ràdio Barcelona segueix sent propietària del fons i tenim accés preferent a l’hora de demanar qualsevol àudio, mitjançant un FTP compartit, que ens arriba en format MP3 i l’incorporem al nostre arxiu digital”, explica el responsable de la fonoteca, Xavier Sánchez Mesa.

La feliç idea d’un cap emissions dels anys 60 a l’hora de crear l’anomenat Arxiu Magnetofònic (conegut com a Archimag), ha permès conservar 10.000 cintes magnètiques de bobina oberta, de les quals una quarta part està digitalitzada en alta resolució. Un total de 6.500 títols figuren a la base de dades consultable de la BNC, que també va heretar una discoteca de 10.000 discos de 78 rpm i 80.000 discos de vinil i d’importació, que s’emmagatzemen en un dipòsit de l'Hospitalet de Llobregat. La Biblioteca segueix la seva feina de digitalització i és qui es queda amb totes les còpies al seu catàleg. Si algun usuari està interessat a escoltar-les, però, ho ha de fer amb petició prèvia i de manera presencial.

Posar-les a disposició del públic a la xarxa és un projecte que, de moment, no es contempla; allò que més s’hi assembla són les converses incipients per poder publicar fragments anteriors a l’any 1973 a la Memòria Digital de Catalunya, un repositori cooperatiu des del qual es poden consultar, en accés obert, col·leccions relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni. “Els dubtes sobre a qui correspondrien els drets d’autor d’aquest material ens fa anar amb el fre de mà posat, per temor que algú en pogués acabar traient un rendiment comercial”, aclareix Sánchez Mesa. Una iniciativa que s’ha posat en marxa, en canvi, és l’ordenació i la posada a punt de l’arxiu visual, amb centenars de fotografies i papers de valor, com ara les actes fundacionals de l’emissora o els acords de fusió amb Unión Radio l’any 1927, el germen del que acabaria sent la Cadena SER.

Si algun usuari està interessat en escoltar la part digitalitzada de l’arxiu sonor de Ràdio Barcelona, ho ha de fer mitjançant una petició prèvia a la Biblioteca Nacional, que el va rebre en cessió l’any 1994

I la resta de continguts posteriors a 1994? A les instal·lacions de Ràdio Barcelona existeixen uns quants armaris amb centenars de discos magnetoòptics (Minidisc) i cintes digitals (DAT). “A mitjans dels 90, amb la implantació del sistema Dalet, els arxius ja es generaven digitalment, tot i que es guardaven en suports físics fins que la possibilitat d’enregistrar en línia es va simplificar. Quan necessitem aquests àudios podem recórrer a ells fàcilment perquè tenim els reproductors. No és prioritari incorporar-los al sistema”, explica Sánchez-Mesa. Així doncs, desenes d’edicions de programes com La ventana, La gradèria, El terrat, El balcó, Què fas aquesta nit?, l’Ara per Ara del Ricky i el Bernal, les matinals de futbol regional dels diumenges amb Manuel Segura i companyia, o els especials del Cap nen sense joguina —quan els objectes de la subhasta encara es licitaven en pessetes— dormen el somni dels justos en un grapat de prestatgeries del carrer Casp.

Bobines viatgeres a RNE i robot de cintes a Catalunya Ràdio

L’ampli arxiu sonor de RNE a Catalunya, que comprèn material de Ràdio 4 i les extintes Radio Peninsular i Radio Juventud (integrada a principis dels 80 dins de l’ens públic) també fa anys que es troba immers en un gradual procés de digitalització. Tot el material que originalment es va emmagatzemar als històrics estudis del passeig de Gràcia, i que després es va traslladar a les instal·lacions de TVE-Catalunya a Sant Cugat, està viatjant per lots, tant a Madrid com a Paterna. A Madrid s’estan transformant els discos magnetoòptics (una vuitantena), els DAT (3.600) i unes 200 cintes Betamax que contenen majoritàriament concerts, mentre que a la seu de RTVE a la Comunitat Valenciana es digitalitzen, des de 2008, les 24.600 bobines obertes que formen l’autèntic gruix de la fonoteca.

“Fins ara se n’han convertit 9.000, poc més d’un terç del total. Els arxius resultants s’incorporen al gestor ARCA, un gran fons documental per a ús intern dels professionals i que, puntualment, pot ser consultat per investigadors o docents amb un permís previ”, descriu la responsable de la fonoteca de RNE a Barcelona, Maite Casado, qui precisa que a la seu de Ràdio 4, al carrer de Roc Boronat, l’únic material que es conserva és una col·lecció d’uns 2.500 cedés. “Calculo que a partir dels anys 80 es deu conservar al voltant d’un 60% del material, però si busquem àudios de les dècades dels 50 i 60, amb prou feines s’hi podria trobar un 15%”. En aquest cas, l’accés per als afeccionats és, un cop més, pràcticament testimonial. El portal de RNE inclou un apartat amb una selecció de moments històrics, en l'àmbit estatal, mentre que a la pàgina de Ràdio 4 es pot recuperar, com a molt, el programa Com Sonava, que repassa continguts i espais antics de l’emissora.

Tot el material de RNE a Catalunya, originalment emmagatzemat als històrics estudis del passeig de Gràcia i que inclou 24.000 bobines, s’està traslladant per lots a València per digitalitzar-se

A Catalunya Ràdio, la prioritat absoluta són els continguts actuals i futurs. Des de 2019 s’estan abocant molts recursos a la indexació i arxivament automatitzat de tota la producció diària de les emissores de la Corporació, que es duu a terme des del departament de Documentació de la CCMA a Sant Joan Despí. De material antic, als estudis de la ràdio a Diagonal 614, no en queda res. “Els professionals de la fonoteca dels primers temps es dedicaven a guardar talls i mostres de programes, però la seva tasca principal era treballar en un arxiu de premsa. A partir del 2003 es va anar digitalitzant el que hi havia, a poc a poc, i un cop feta l’operació es destruïen els originals a través d'una empresa que en certificava la desaparició, per tal d’alliberar espai”, confirma la cap de documentació, Montse Català. “En suports físics deuen quedar unes poques caixes”, assegura.

Els àudios de l’any 1983 fins al 1999 (el petit percentatge que hi havia) estan degudament incorporats al robot digital, una biblioteca de cintes StorageTek que també emmagatzema la còpia legal de totes les emissions senceres entre el 2000 i el 2015. Aquest període no està tractat documentalment a diferència dels darrers cinc anys, on estan indexats qualsevol espai, intervenció, secció o temàtica dels principals programes. Una altra cosa és que l’usuari del servei a la carta, que ara s’ha integrat a la nova plataforma 3Cat, pugui trobar-los fàcilment. “Allò que es publica i es posa a disposició ja depèn d’una decisió editorial dels programes i de la mateixa OTT”, apunta Català.

De fet, no existeix cap buscador amb calendari per recuperar àudios de fa tot just uns mesos que corresponguin a qualsevol espai de la graella actual. El sistema més directe és dirigir-se al programa en qüestió, clicar la pestanya d’àudios, i armar-se de paciència fent scroll cap avall. Per escoltar fragments de dècades passades, l’única opció és navegar per l’espai Dies de Ràdio, que els darrers estius va emetre en antena edicions senceres d’alguns programes històrics, i que encara poden localitzar-se a la web, ordenats per any d’emissió.

A Catalunya Ràdio, la prioritat absoluta són els continguts actuals i futurs. Des de 2019 s’estan abocant recursos a la indexació i arxivament automatitzat de tota la producció diària, que es duu a terme des de Sant Joan Despí

RAC1, la més escoltada actualment i la més jove de totes (va arrencar el maig del 2000), és la que té menys maldecaps quant a suports. Emmagatzema la seva programació diària en una CPD, una cabina d’11 discos durs amb capacitat de 4 teres, i la direcció tècnica està valorant l’opció propera de guardar tota aquesta producció al núvol. Malgrat haver nascut ja al segle XXI, els continguts del primer any i escaig no es van preservar al cent per cent, i allò guardat no acaba de satisfer les ànsies dels amants de les fonoteques: penjats a la web, dins el servei d’àudios a la carta, només n’apareixen quatre que siguin anteriors al 2009.

Emissores desaparegudes, àudios extraviats i “porqueries”

Si escoltar ràdio antiga de les principals emissores resulta complicat, trobar-ne de cadenes desaparegudes o que van canviar de propietari i van ser reconvertides és una tasca propera a la utopia. I no cal remuntar-se a exemples com Ràdio Associació de Catalunya —que després de la Guerra Civil va ser requisada per les tropes franquistes i transformada en Radio España de Barcelona—, de la qual el seu llegat en discos de pedra es va perdre quan Teodor Garriga, un dels seus fundadors, va travessar la frontera francesa cap a l’exili. Emissions popularíssimes dels 70, els 80 i els 90 van desaparèixer en el mateix moment que sortien a l’aire, i només en queden les gravacions casolanes de l’audiència o que guarda la gent que hi va treballar.

Una figura com Luís del Olmo, que durant quatre dècades va emetre el seu Protagonistas des de Barcelona, ha fet en algunes ocasions una crida pública per localitzar una còpia del matí que el dirigent d’Herri Batasuna Jon Idígoras el va amenaçar en antena, l’any 1983, en plena època dura del terrorisme d’ETA. Tot i que manava enregistrar diàriament el seu programa, la major part dels minidisc i cintes DAT que es conserven són del període posterior a 1991, i actualment s’apilen, sense catalogar ni digitalitzar, al museu que té el locutor a Roda de Barà.

De la seva difunta Onda Rambla, molt escoltada als 90, poc rastre en queda, igual que passa amb Radio Minuto, Radio Miramar o Radio Salud, sintonies recordades i de gran èxit comercial al seu moment. “De l’última conservem majoritàriament jingles i publicitat, mentre que de Miramar potser hi ha 200 cintes pendents de classificar amb indicatius, promos i alguns programes, però no queda ni una bobina”, comenta Joan Carles Ballvé, fill del fundador i impulsor de les dues històriques emissores, i que ara és el director-gerent de Ràdio Marca Barcelona, la programació esportiva que des de 2004 ocupa la concessió i freqüència de Radio Salud.

“En aquest país no hi ha hagut mai cap respecte pels arxius sonors. Quan era cap de musicals de la Cadena 100, dins la COPE, un director va fer omplir un camió amb totes les bobines heretades de Radio Miramar i la Cadena 13 i les van llençar. El metre quadrat a la Diagonal anava molt car per guardar aquelles porqueries, em va dir”. L’episodi el va viure Albert Malla, un dels ‘arqueòlegs’ salvadors que, amb gran previsió de futur, es va dedicar a conservar part important de la ràdio que feia i també la que escoltava com a oient. Al llarg dels anys va anar bastint una mega sèrie de 128 entregues titulada Una vida de ràdio, amb fragments de tota la seva carrera al micròfon. En total, set dies complets de durada que testimonien la ràdio, preferentment feta a Barcelona, de l’últim quart de segle.

La ràdio d’en Malla no se l’endugué el vent

La seva extensa trajectòria professional ajuda a seguir la pista de d’altres fonoteques perdudes: “A Radio Club 25, quan jo hi era, no es gravava pràcticament res, i de Ràdio Terrassa hi havia un petit arxiu que el desaparegut Josep Maria Francino va rescatar i adquirir abans que Kiss FM la destruís. A Cadena Catalana hi havia armaris amb peces dels quadres d’actors dels 40, 50 i 60, a banda del material dels 80 és clar, quan a l’emissora de les Rambles competíem frec a frec amb la SER per ser líders d’audiència a la ciutat. Fa uns anys vam preguntar a Onda Cero Barcelona [la marca continuadora] i no en sabien absolutament res. Malgrat no dir-ho oficialment, van donar a entendre que tot havia anat a parar a les escombraries en algun trasllat”, desvela Malla.

“Abans, si al teu programa no preveies que hi passaria alguna cosa especial, habitualment ni el gravaves. L’emissora està obligada a conservar durant una setmana el copión, que era l’enregistrament legal de la programació completa, i d’allà podies recuperar alguna cosa abans que l’esborressin. El material es reutilitzava una vegada i una altra, i les cintes verges del suport que fossin, eren cares. Ens proporcionaven les justes per treballar”, recorda el veterà presentador del Cocodril Club, que va enginyar un sistema per poder gravar la ràdio durant algunes hores seguides quan estava fora de casa, cosa que els aparells de llavors no permetien. “Vaig enganyar el vídeo VHS, col·locant a la seva entrada d’àudio una sortida de so d’un transistor que deixava engegat a l’emissora que m’interessava. Així, en mode de gravació lenta, podia acumular fins a sis o vuit hores de ràdio en una cinta”.

De ser inicialment un projecte personal i privat, Una vida de ràdio va saltar a IVOOX, una de les plataformes on alguns usuaris han invertit temps i feina per ressuscitar el contingut dels seus vells cassetes. Amb la immensitat de la xarxa, però, el contingut que ha aflorat durant molts anys ha estat gairebé testimonial. “M’ha sorprès una mica que quan Facebook estava en el seu apogeu i vaig demanar a la gent si tenia fragments meus, no va sortir gairebé ningú. Havia fet programes on l’EGM ens atorgava 300.000 oients. Això em fa pensar que poca gent enregistrava o bé que es van acabar desfent d’aquelles cintes”, assenyala Malla, amb un punt de lament. “És una pena, perquè les generacions presents i futures no tindran massa idea de com era aquella ràdio”.

Espacio Sonante, un tresor radiofònic que creix

A banda de les publicacions disperses que van apareixent a webs del tipus Mixcloud o Souncloud, que d’alguna manera van agafar el relleu de la clausurada Goear, els entusiastes amateurs tenen darrerament com a llocs de referència el canal de YouTube de Mario Azañedo —amb material abundant i molt estimable de la ràdio barcelonina dels 80 i 90— i sobretot el blog Espacio sonante. Aquest portal està creat i alimentat pel periodista Albert Murillo, actual director del programa Generació Digital a ICat, i amb una àmplia experiència com a radiofonista i tècnic. El que va començar com un espai per penjar-hi els seus enregistraments com a ‘caçador’ de sons en els més variats entorns urbans i naturals, ha virat cap a un arxiu cada cop més nombrós de la ràdio extraviada del passat, amagada en centenars de cassets de procedències diverses.

“He trobat cintes a Wallapop, a mercats de segona mà i a botigues que venen objectes de pisos que s’han buidat. I darrerament, oients i antics locutors contacten amb mi per passar-me material”, confessa Murillo, que gràcies al ressò obtingut ha aconseguit fer-se, per exemple, amb la col·lecció sonora d’en Josep Maria Bachs i en Jordi Estadella que custodiaven les seves famílies, i penjar fragments i programes del celebrat Quisicosas, de Radio Juventud. De retruc, s’ha convertit també en un col·laborador desinteressat d’emissores com RNE o Catalunya Ràdio, a qui ha ajudat a digitalitzar material abans que es llencés i d’on té accés directe a l’arxiu online per subministrar-los els fragments inèdits que pugui descobrir.

Per fer-ho, a casa té muntat un centre d’operacions amb un DAT de taula i un altre portàtil —“en aquest suport solen haver-hi concerts d’emissores com Catalunya Música”—, un reproductor de casset amb auto-reverse —“molt important per a que canviï de cara quan arriba al final”—, i un minidisc, el format més usat pels periodistes als 90. “Molts professionals que s’han jubilat m’han donat els que guardaven als calaixos”, explica. A més, la joia de la corona són tres magnetòfons de bobina oberta: “Tinc un AKAI, de batalla, per a convertir les bobines antigues, un REVOX que uso per escoltar música i un Nagra portàtil, tot i que pesa bastant, que usaven les ràdios durant els 70 i 80 per enregistrar als exteriors”.

Albert Murillo: “Arribarà un dia que els pòdcasts tampoc es podran recuperar. El suport digital ens ha fet perdre una mica de vista la tasca de documentació”

A través del programa Audacity i valent-se d’un mòdul (patch panel) per intercanviar les fonts sonores sense garbuixos de cable, Murillo completa les digitalitzacions escoltant els àudios “a temps real”. Després els guarda en un núvol amb capacitat de 4 teres i va publicant els fragments a Espacio Sonante, on n’explica la història i els posa en context. Paral·lelament, els penja a Archive.org, la biblioteca digital dedicada a la preservació d’arxius, captures de web i recursos multimèdia. “Allà es poden trobar sencers, almenys fins que la tanquin”, ironitza Murillo. “Arribarà un dia que els pòdcasts tampoc es podran recuperar. El suport digital ens ha fet perdre una mica de vista la tasca de documentació, i per això l’Arxiu Sonor que han creat la UAB i en Cinto Niqui és el millor que li ha passat a la ràdio darrerament”, sentencia.

L’Arxiu Sonor de Catalunya, el catàleg exhaustiu que mancava

Els àudios que rescata Espacio Sonante, igual com els de la biblioteca personal de l’Albert Malla i el de desenes de persones —algunes anònimes— estan nodrint l’Arxiu Sonor de Catalunya, dedicat a recollir i aixoplugar en un únic espai el reguitzell de fragments que durant els darrers anys han anat apareixent, com a bolets, a internet. “Es tracta d’un projecte col·laboratiu que vol reunir, de forma desinteressada, milers d’hores amb la voluntat de mostrar la diversitat de la ràdio feta al país”, assegura Cinto Niqui, conductor del programa L’Altra Ràdio, que des de fa 45 anys parla del món de les telecomunicacions i la cultura audiovisual a l’antena de Ràdio 4. A banda de ser-ne ideòleg i un dels principals impulsors, Niqui també aporta a l’Arxiu Sonor multitud d’enregistraments de collita pròpia, provinents de la seva col·lecció.

“Fins ara hi ha indexats més de 2.800 professionals del mitjà, 2.400 programes i gairebé 900 emissores diferents, incloent-hi les municipals, les ràdios escolars i les lliures. Inclús cataloguem arxius de ràdio feta exclusivament per internet”, explica Niqui, que obre les portes a rebre material a tota persona que disposi de cassets amb gravacions de qualsevol època. Dels 101 anys en els quals hi ha hagut ràdio a Catalunya, hi ha documents d’almenys 98 anys diferents, amb breus discursos del Baró de Viver, alcalde de Barcelona l’any 1924, l’Aviador Ramon Franco després de completar el primer vol entre Espanya i Amèrica (1926) i el rei Alfons XIII —inaugurant l’Exposició Internacional de 1929— com a talls més antics.

Per tenir una idea de la magnitud del mitjà, només a la capital catalana i les seves poblacions limítrofs han existit més de 300 emissores al llarg de la història, segons un estudi del divulgador radiofònic Luis Segarra, responsable de la web La guía de la radio, que de cara als propers mesos  està enllestint una bíblia de la ràdio barcelonina de més de 2.000 pàgines on es desgranarà la història cronològica de cadascuna d’elles.

L’objectiu de l’Arxiu Sonor, que s’allotja als servidors de la UAB, és l’exhaustivitat i oferir l'assortiment més gran possible de veus i documents sonors (ja s’acosten als 7.500), més que no pas la publicació de fragments llargs ni programes sencers. Els talls no solen sobrepassar els 10 minuts de durada, amb la qual cosa molt del material s’ha de seguir buscant a la font original de la xarxa on ha estat extreta o, en força casos, segueix inèdita a les fonoteques particulars dels col·laboradors. Gran part de les restes, doncs, segueixen enterrades, però no pot negar-se que els ‘arqueòlegs’ radiofònics s’han posat les piles. I les troballes, que sovintegen cada cop més, tenen nous museus virtuals on exhibir-se.