Soci i consultor a WeAreNotNumbers.

Mites i creences sobre la formació virtual

"La remotització s'ha realitzat de forma majoritàriament 'amateur'"

Els professionals que dediquem una part del nostre temps a formar altres persones enfrontem, de forma recurrent, un diàleg sobre els mites i creences de la formació virtual que, inevitablement, ha agafat volada amb la covid-19. Aquest debat, però, sovint està esbiaixat per idees errònies o excessivament simplificadores sobre aquesta docència en línia. La polarització arriba també a aquesta qüestió i ens trobem sovint amb defensors i detractors. Una diferència respecte a altres debats és que aquí els detractors acostumen a sumar bastant més que els defensors. Alguna cosa estarà fallant, oi?

En primer lloc, cal acotar molt bé de què estem parlant. Per entendre'ns millor, simplificarem i farem dos grans blocs. Segur que perdrem matisos, però ens ajudarà molt a entendre de què parlem.

  1. E-learning: entès com la solució digital formativa per excel·lència (i asíncrona). Una formació al teu ritme, amb predominança de treball individual a través d'entorns integrals formatius (plataformes LMS habitualment).
  2. Formació virtual: entesa com una formació aparentment menys estructurada des del punt de vista tecnològic o de plataforma, però que es pot realitzar amb altíssima qualitat metodològica, tecnopedagògica o de disseny instruccional. Aquesta formació és síncrona i es realitza habitualment en grups interactius a través d'una plataforma de videoconferències.

Deixarem per una altra ocasió el debat sobre l'e-learning i ens centrarem ara en la formació virtual. Però primer cal desmuntar alguns mites i creences sobre ella.

L'experiència virtual és pitjor que la presencial

FALS. Sovint es parla de la virtualització com un succedani o com un mal necessari sobrevingut.

Solució: posem el participant al centre. Quan construïm experiències d'aprenentatge -en lloc de formacions- de baix a dalt, aconseguim aquell nivell d'implicació necessari per obtenir atenció plena i gaudiment. L'experiència d'usuari (UX) per damunt de tot.

"Les interfícies de la majoria d'eines són cada cop més fàcils d'usar i més convergents, el que aplana la seva corba d'aprenentatge"

El mitjà virtual és més difícil que el presencial

FALS. Habitualment té a veure amb les mateixes limitacions del formador (habilitats, metodologia o eines) o amb la resistència al canvi.

Solució: Utilitzar la tecnologia com un aliat, no com un enemic. Partint de la ja esmentada UX, com posem la tecnologia al servei del participant per fer-li fàcil a ell? El formador haurà de fer aquest viatge prèviament, especialment a través del coneixement de les eines (la primera, la plataforma), de tal forma que la tecnologia suposi una oportunitat i no una barrera. Les interfícies de la majoria d'eines són cada cop més fàcils d'usar i més convergents, el que aplana la seva corba d'aprenentatge.

Les formacions remotes són menys interactives.

FALS. Aquí podríem repartir culpes. Un dels elements nuclears d'una formació síncrona és el treball grupal. Aquí les plataformes han trigat a habilitar l'opció de dividir els grups en sales.

Solució: posar-los a treballar. Avui dia totes les principals plataformes de videoconferència permeten dividir en grups en sales, així com permeten als amfitrions moure's entre elles, replicant l'experiència presencial.

No podem donar els mateixos continguts que en format presencial

CERT (tot i que parcialment). Parlem de format i de volum de continguts, però sempre lligat al temps disponible. Estem en un nou mitjà, diferent i el disseny formatiu ha de correspondre a aquest. No podem fer les immersions formatives d'una jornada, per exemple, en format virtual. Una jornada de set hores davant d'una pantalla no és recomanable per motius obvis.

Solució: Incorporar en el disseny formatiu una clara divisió entre la part del temari que es treballarà de forma asíncrona (teoria + pràctica, individual + col·laboratiu) i la que es treballarà de forma síncrona (sempre 100% pràctica i majoritàriament col·laborativa). La meva experiència parla de sessions virtuals de més de tres hores seguides (amb una pausa) que es fan curtes als participants i sense fatiga.

En format virtual no es poden gestionar les emocions

FALS. L'emoció està molt més relacionada amb el viure que amb el fet de veure.

Solució: donar espais a les emocions (inici de sessió, durant les dinàmiques, a través de la participació, utilitzant recursos com la música...). El format és diferent, així com la forma de gestionar-lo. Per exemple, en una sala presencial tindríem un sol clima i sovint, si no gestionem les emocions, ens podem trobar que en una formació virtual de quinze persones hi hagi quinze climes diferents.

"Que el resultat no hagi estat exitós en conjunt no implica que la formació virtual no funcioni‘"

Què ha succeït doncs, per tal que hi hagi tanta falsa creença arrelada? En realitat no ens hauríem de culpar. En la majoria de casos la remotització de la formació no s'ha fet de forma ordenada o planificada -ni tan sols desitjada-. La irrupció de la pandèmia ha obligat a migrar en poc temps programes sencers plantejats en un format determinat, amb formadors capaços per aquell entorn, però no tant pel virtual. Dit això, que el resultat no hagi estat exitós en conjunt no implica que la formació virtual no funcioni. No ha funcionat en aquest entorn majoritàriament amateur.

Hem vist alguns dels mites erronis que es poden desmuntar un a un, però quina seria la solució global?; quins serien els fonaments d'una formació virtual exitosa? Construint-ho de baix a dalt, o començant pel final, el més important és la transferència, la utilitat de la formació. Per arribar aquí les formacions han de ser experiències d'aprenentatge. Per ser-ho, el participant ha d'estar al centre i ha de practicar i experimentar durant tota la formació. Perquè això succeeixi hem de canviar completament el rol del formador.

“Les formacions virtuals han de ser experiències d’aprenentatge amb el participant al centre i un canvi de rol del formador”

No direm que la classe magistral ha mort, però ha de quedar reduïda estrictament a quan sigui imprescindible. El formador ha de canviar radicalment el seu rol (tant en presencial com en virtual) i transformar-se en un autèntic facilitador al servei del grup. Ha de treballar metodologies, habilitats i eines. Especialment en l'entorn virtual perquè totes tres són diferents de les del món presencial. És per això que hem vist increïbles formadors presencials fallant en el nou escenari.

No tota la formació (digital) es pot fer a través d'e-learning, sigui per necessitat d'interacció, per pressupost o per agilitat (construir una acció formativa àgil d'acord amb la detecció d'una necessitat sobrevinguda, per exemple).
No tota la formació que no sigui e-learning es podrà fer en format presencial, sigui per la pandèmia o per la dificultat de desplaçament, o per cost, o per qualsevol altre motiu. No hem de renunciar a una formació virtual de qualitat, útil, amena, participativa i que garanteixi la transferència.

"Per aprofitar els avantatges de la formació virtual cal invertir en formar els formadors en tres camps: metodologia, habilitats i eines digitals"

Els avantatges d'una bona formació virtual són incomptables: flexibilitat, facilitat d'accés, varietat de formats, estalvi en desplaçaments, estalvi en pressupost, eficiència, networking entre equips remots... Per aprofitar-los només cal invertir en formar els formadors en tres camps: metodologia, habilitats i eines digitals. Així trencarem els mites erronis i ens permetrem explorar un camí ple d'oportunitats.