Senior Manager a NTT Data

La bretxa persisteix en el sector TIC: una mirada des de dins

“No demanem un tracte diferencial. Demanem condicions estructurals per competir en igualtat.”

Fa gairebé 30 anys que estic vinculada al món de la tecnologia. Quan vaig començar els estudis, ni tan sols tenia ordinador propi: feia les pràctiques en una aula d’informàtica de la facultat, reservant hora per poder utilitzar un PC. He vist néixer internet comercial, el crack de les telecos, l’explosió del mòbil, el núvol, la IA… i, tanmateix, hi ha alguna cosa que continua pràcticament igual: la presència de la dona en el sector. La innovació corre; la igualtat camina. I, de vegades, ni això.

La meva relació amb la tecnologia va començar molt aviat. A casa, als anys 70, els rols tradicionals estaven “alterats”: el meu pare era professor de matemàtiques i la meva mare, enginyera industrial. Per a una nena curiosa, veure la seva mare liderar projectes era un missatge silenciós però poderós: la tecnologia la podia fer qualsevol persona. En aquell moment no sabia què era el gènere, ni que el sector estava profundament masculinitzat.

“La innovació corre; la igualtat camina. I, de vegades, ni això.”

Aquest referent em va acompanyar quan vaig entrar a Enginyeria de Telecomunicacions el 1992. Érem poques, però més que en l’època de la meva mare. Tres dècades després, les xifres continuen clavades al mateix lloc: l’ocupació femenina en el sector TIC rarament supera el 30%. I allà on més falta fem —rols tècnics i de lideratge— és on menys hi som.

Treballo en consultoria tecnològica des del 2001. He vist el sector créixer, sofisticar-se i convertir-se en un motor econòmic. Però també he vist com la presència femenina es dilueix a mesura que s’ascendeix en la piràmide organitzativa. La canonada s’estreny. No és una percepció: és un patró. Menys accés a rols tècnics d’alta especialització, biaixos en promoció i visibilitat, manca de referents femenins, cultures corporatives dissenyades durant dècades per i per a homes. La llista és llarga i coneguda.

I aquí convé recordar una cosa bàsica: les dones no som un “col·lectiu” dins del negoci, som part del negoci. La diversitat no és un gest reputacional; és un avantatge competitiu. Ho he comprovat una vegada i una altra: els equips diversos prenen millors decisions. Però per atraure i retenir talent femení no n’hi ha prou amb campanyes inspiradores. Cal credibilitat cultural. Coherència. Evidències. Polítiques que funcionin en la pràctica, no només en la presentació corporativa de les empreses.

“No demanem un tracte diferencial. Demanem condicions estructurals per competir en igualtat.”

L’origen del problema comença aviat, en edats escolars. Per això els referents en aquestes edats importen tant. Però el veritable coll d’ampolla apareix després, en la progressió professional. No demanem un tracte diferencial. Demanem condicions estructurals que permetin competir en igualtat. I, de nou, referents propers, accessibles, que acompanyin i facin de padrins.

El sector no pot limitar-se a animar les nenes a estudiar STEM, les adolescents a triar carreres TIC i les dones a incorporar-se al mercat laboral. Ha de construir cultures on les dones es vegin reflectides, escoltades i valorades. On no estiguin soles. On existeixin xarxes internes, espais de comunitat i referents visibles. Perquè d’una referent en neix una altra.

La tecnologia necessita pensament divers. I la IA i la hibridació de perfils obren una oportunitat històrica. La tecnologia ja no és només per a perfils purament tècnics. Humanitats, negoci, disseny, ciències socials… tots hi sumen. Moltes dones troben en aquests itineraris mixtos un espai natural de creixement. Fa poc, després d’una xerrada a Barcelona Activa, diverses assistents —lingüistes, especialistes en negoci, psicòlogues— em van preguntar per oportunitats en el sector. Perfils que, fa uns anys, ningú no hauria associat a la tecnologia. Avui són imprescindibles.La diversitat no és reputació: és estratègia.

“La diversitat no és un gest reputacional; és un avantatge competitiu.”

Una reflexió final

Quan miro enrere, em sento orgullosa del camí recorregut. Quan miro al meu voltant, veig que moltes de les barreres continuen allà. I això, en un sector que presumeix d’anticipar el futur, hauria d’incomodar-nos. Tot i així, hi ha senyals que conviden a l’optimisme. Fa poc, en una reunió de l’equip executiu de Barcelona de l’àrea on treballo, vaig comptar els assistents: 20 persones, de les quals 12 eren dones. I em vaig sentir orgullosa de ser-hi. No perquè sigui una excepció, sinó perquè hauria de ser la norma.