Des de les primeres comunicacions rudimentàries entre dues màquines (el 1965) fins a avui mateix, el que coneixem com a internet no ha fet més que créixer i evolucionar, tant en nombre d'individus com en la forma com es fan aquestes comunicacions. Si volem entendre com és que la principal eina de comunicació corporativa dins les empreses i organitzacions avui són el correu electrònic i el xat, només ho podem comprendre veient com hem arribat fins a aquí. I és que el camí traçat ha esdevingut a través d'una evolució totalment lògica en la consecució de tecnologies i canvis socials.

Fixant-nos en les fites principals, des de l'enviament dels primers e-mails (1971) entre científics i els actuals servidors de correu corporatiu propi, i des de les primeres intranets (1995) i 'portals de l'empleat' (2005) a les xarxes socials internes i serveis documentals corporatius actuals, hi ha hagut un camí que s'ha obert a mesura que les eines s'adaptaven als canvis i necessitats socials que també han generat.

És curiós veure com a mida que la tecnologia avançava, l'exigència de les persones anava en augment. Fins que no va aparèixer el correu electrònic, el correu postal era una bona manera de comunicar-se. Però a la que apareix un sistema digital capaç d'enviar quelcom i ser llegit en menys de 2 minuts a l'altre costat de món, les expectatives sobre la comunicació es disparen. Per què la comunicació instantània (e-mail) ha de ser només privada? Per què no pot ser pública i que el màxim de gent possible s'assabenti del que penso i del que vull comunicar? Aquí neixen els blogs (2000) i la cultura del nou web 2.0 (2004), que serà el primer espai lliure i gratuït on qualsevol persona del món (amb accés a internet) pot llegir el que vulgui dels altres, i publicar el que vulgui cap als altres sense cap restricció.

"El web 2.0 és ser primer espai lliure i gratuït on qualsevol persona del món pot llegir i publicar el que vulgui"

En aquest punt, les empreses i organitzacions veuen el potencial que té el fet de poder explicar-se davant una audiència global sense necessitat d'haver de dependre de tercers (periodistes ni capçaleres que filtren els seus continguts).

I és en aquest estadi de comunicació lliure i accessible per a tothom, estigui on estigui, on comença a prevaler la imatge per damunt del text, que fins ara havia imperat. És l'inici dels fotoblogs (2002). I no van tardar els videoblogs (vLogs, 2005) i plataformes de difusió de vídeo online com el mateix Youtube, tot i que la infraestructura tecnològica encara no era prou bona per la distribució de vídeo a tothom. Però la necessitat de visualitzar imatges estrenyia. Igual que la necessitat de trobar altres usuaris que compartissin els mateixos interessos que publicava un mateix. D'aquí que sortissin webs on crear el teu perfil d'usuari i construir la teva xarxa de relacions d'interès i amistat (Facebook, 2004).

Tot i la importància de la imatge, els blogs seguien forts com a tòtems personals i corporatius per publicar idees, reflexions i missatges comercials, malgrat que començaven a tenir un problema: l'extensió. Contrastaven les llargues parrafades en molts blogs amb la senzillesa d'una imatge o d'un vídeo. Però la necessitat de compartir el pensament i la reflexió no minva i troba un nou format que s'esmunyirà enmig d'ambdós: el microblog (Twitter, 2006).

Però en tot aquest munt de nous formats, embriagadors d'imatges i vídeos, no s'ha d'oblidar que les persones es continuaven trucant per telèfon i enviant-se SMS amb uns costos que havien arribat al seu topall per les operadores Telecom. Durant l'esclat dels blogs i les xarxes socials, als Estats Units havia nascut, sense fer gens de soroll, una companyia que canviaria -de nou i per sempre- la manera com hem entès la nostra comunicació interpersonal: Whatsapp (2009). És especialment rellevant perquè acabarà substituint l'ús de la micromissatgeria de pagament (SMS) i les trucades de veu, en gran mesura. Però no serà ben bé fins al 2012 quan aquesta llavor de la missatgeria privada s'acabarà imposant i generalitzant al nostre país.

"Durant l'esclat dels blogs i les xarxes socials, als Estats Units havia nascut una companyia que canviaria la manera com hem entès la nostra comunicació interpersonal: Whatsapp"

I vull situar el focus en aquest moment, on la fotografia a les empreses i organitzacions mostra que tenen intranets infravisitades, xarxes socials internes poc interactuades i un correu electrònic corporatiu molt utilitzat, tot i que no tothom -i en funció de l'activitat i sector de l'empresa- el pot consultar cada dia.

Però el mitjà de comunicació interna que més i millor funciona és la missatgeria instantània. Encara que és el millor suport, en una gran majoria córrer per un circuit aliè a la companyia, ja que és una app d'ús personal i no professional (Whatsapp). Ningú pensaria a enviar informacions confidencials de feina, entre companys o supervisors, amb el seu correu Gmail personal, oi? Doncs això mateix està passant amb la missatgeria: s'està enviant informació estrictament confidencial per un suport digital alternatiu que no compleix amb els requeriments legals ni empresarials.

"Amb la missatgeria instantània s'està enviant informació estrictament confidencial per un suport digital alternatiu que no compleix amb els requeriments legals ni empresarials"

Avui en dia, les comunicacions professionals són realment la sàvia de l'organització per la qual treballem. Aquestes comunicacions combinen molts suports, i els més utilitzats són el correu electrònic i la missatgeria instantània. Amb l’e-mail, respectem el de l'empresa. Amb la missatgeria, no.

Hem de forçar un canvi intern dins la nostra organització cap a un sistema de missatgeria que, com a directius o treballadors, protegeixi les nostres dades personals sensibles i respongui a les necessitats comunicatives que tots tenim cada dia: separació àmbit personal i professional, respecte a la desconnexió digital, protecció jurídica davant qualsevol acusació, etc. Només una eina corporativa de qualitat ens ho garantirà. I això és pel que porto lluitant fa 4 anys.