Quan s'apropen les festes nadalenques, sempre m’agrada fer algunes propostes de videojocs que trenquin amb alguns dels estereotips habituals, alhora que serveixin per a tota la família. I un gènere que sempre m’ha cridat l’atenció, per dir-ho d’alguna manera, són els jocs de ritme. Popularitzats principalment sota la marca Bemani, dins de la companyia Konami, es tracta de jocs on cal seguir el ritme d’una música per guanyar. Sovint, simulant l’ús d’un comandament en forma d’instrument musical, com va ser el cas del reconegut Guitar Hero (Harmonix 2005), o marcant el pas, literalment, com a la saga Dance Dance Revolution (Konami 1998), on calia trepitjar unes fletxes sobre una catifa de ball especial. Ideal per fer càrdio.

Si bé aquestes dues franquícies van ser les més populars en el seu moment, actualment ja no estan al nostre abast i d’altres han agafat el testimoni. Potser l’exemple actual més popular és la saga Just Dance (Ubisoft 2009), disponible en diferents plataformes d'ençà que va néixer l’any 2010 per la Nintendo Wii, gràcies al seu comandament sensible al moviment del jugador. Des de llavors, ja acumula 26 edicions, fins i tot per Google Stadia (en pau descansi). Davant el dubte, aquest és el joc de ritme per antonomàsia per tota la família, disponible per la majoria de les plataformes. Per molt gamer que em consideri, en aquest, les meves filles em fan suar la cansalada.

Així i tot, existeixen altres sèries de jocs de ritme bastant interessants on l’esquema de control es basa a pitjar els botons del comandament, i no tant en moure l’esquelet. Si t’agraden les tonades japoneses, especialment de videojocs, una de les meves sagues favorites i amb més solera és la del mestre timbaler, o Taiko no Tatsujin (太鼓の達人, Namco 2001), que també ha desfilat per diferents plataformes, però ara se centra en la Nintendo Switch. Com diu el nom, l’instrument a tocar és el tambor japonès, o taiko. Jugar a la versió recreativa, amb timbals de debò, és una experiència inoblidable. El que passa a Fukuoka, es queda a Fukuoka.

“Popularitzats sota la denominació Bemani, es tracta de jocs on cal seguir el ritme d’una música per guanyar. Sovint, simulant l’ús d’un comandament en forma d’instrument o, literalment marcant el pas”

Si dins la música japonesa el que t’agraden són els ídols virtuals de Vocaloid, pots dirigir-te directament als jocs de Hatsune Miku Project DIVA (Sega, 2009), també per diferents plataformes. I si t’agrada la música dels jocs Final Fantasy, també hi ha la saga Theatrhythm Final Fantasy (Square Enix, 2012), que han anat desfilant per diferents consoles de Nintendo. Per música més ‘discotequera’ tenim els jocs coreans DJMax, ja des de fa vint anys (디제이맥스, Neowiz MUCA 2004).

Ara bé, malgrat la popularitat d’aquests jocs entre els aficionats al gènere —fixeu-vos que existeixen des de fa més d’una dècada— sempre m’agrada donar una ullada a jocs una mica més “nínxol” que demostren la versatilitat d’un gènere on encara poden entrar nous actors, molts d’ells indie, amb noves idees originals. Un clar exemple és el Crypt of the NecroDancer (Brace Yourself Games, 2005), un joc d’exploració de masmorres on els enemics i el jugador s’han de moure pel mapa a ritme de la música, que també compta amb una versió al món de Hyrule. Si tenim unes ulleres de realitat virtual, llavors és imprescindible el Beat Saber (Beat Games 2019).

Finalment, no puc evitar esmentar que, si un vol agafar la màquina del temps, ja sigui a través del hardware retro, o simplement amb emuladors, podem trobar altres jocs de ritme interessants, tots provinents del Japó, és clar. Recordeu les tres R: reduir, reciclar i reutilitzar. El concepte de seguir el ritme en el sentit més pur de la paraula el trobarem al Rythm Tengoku, traduït com El paradís del ritme (リズム天国 , Nintendo 2006), que caldrà anar a buscar a les Nintendo DS o a la Wii. D’altra banda, també per l’antiga consola portàtil de Nintendo, cal una menció honorífica per la “frikada” dels Moero! Nekketsu Rhythm Damashii: Osu! Tatakae! Ouendan (iNiS, 2007), traduït a occident com Elite Beat Agents. Aquí, les cançons són l’excusa per seguir històries delirants on ajudes a gent amb problemes, com evitar que un estudiant s’adormi, i així aprovi un examen. I si tens una vella PSP o un emulador, un joc d’un altre planeta són els Patapons… Per tant, per Nadal no cal seguir matant marcians. Simplement posa-li ritme. Tu, i tota la família.