Director del Màster Universitari de Disseny i Programació de Videojocs de la UOC

La cara oculta dels videojocs

“Desconèixer la ‘cara oculta” del videojoc com a activitat positiva és un autèntic malbaratament”

A finals de maig vaig assistir a un seminari que es va organitzar al Centre de la Imatge i Tecnologia Multimèdia (CITM) sobre videojocs, salut i benestar, on experts van parlar de temes molt interessats. Però de totes les frases que es van dir aquell dia, potser la que més em va ressonar var ser la que dona títol a aquest text i m'ha inspirat a escriure'l: "Avui anem a parlar de la cara oculta dels videojocs". Ara us explicarem aquells secrets que sembla que queden amagats de la societat i que ningú sap. Recordeu tot el que exposarem i correu a dir-ho a tothom, que coneguin la veritat és molt important! Es tracta de tots els beneficis, evidenciats científicament (aquesta és la part realment important) una vegada i una altra que tenen en la nostra salut i benestar. A part de simplement ser divertits, és clar! És un bon moment de catarsi quan t'adones que, per algun motiu, en el context dels videojocs, aquesta frase té el sentit invers al que tindria en qualsevol altre quan es parla de "la cara oculta de...".

“El videojoc pot ser un sistema d’acompanyament i educació en pacients de càncer de pit o en participació ciutadana distribuïda per a la investigació mèdica”

Psicòlegs, neurobiòlegs, investigadors clínics, tots amb estudis científics a la mà (no un o dos, un bon feix) no deixaven marge al dubte. Des de nous sistemes de rehabilitació per pacients d'ictus basats en videojocs, fins a l'estudi dut a terme a Israel que trobava una relació entre jugar a videojocs i les habilitats dels cirurgians en laparoscòpies. O el videojoc com a sistema d'acompanyament i educació en pacients de càncer de pit, o de participació ciutadana distribuïda per la investigació mèdica (vinga, juguem al Genigma?).

Potser en el tema aplicat directament a l'aspecte clínic, quan el joc ja ha estat dissenyat amb un clar propòsit beneficiós, la cosa es veu més clara. No és un joc que trobem a les botigues, aquests és clar que són diferents. Aquests sí que surten en alguns titulars de les notícies de tant en tant. Però revisant la literatura científica sobre el simple fet de jugar a jocs en línia, descobrim centenars de treballs que trenquen amb tots els estereotips. Primer hi ha els treballs que podria anomenar com ‘defensius’: no, el videojoc no porta a comportaments violents. O com qui diu fa quatre dies que he revisat 55 treballs (i només comptat des de l'any 2018) sobre la relació entre videojocs, eSports i jocs d'apostes entre nens i adolescents, i els investigadors sempre arriben a la mateixa conclusió: correlació no implica causalitat. I si el problema esdevé, els motius són més complexos i ja venien abans d'una altra banda. De fet, en algun estudi, sorprenent fins i tot per mi, es manté que tot és al revés. Si jugar a videojocs en si ja és divertit, què m'aporta anar al casino i perdre diners? El videojoc com a ‘vacuna’, com a eina per entendre clarament les probabilitats (irrisòries) de guanyar el premi.

“Alguns estudis aposten pels aspectes positius dels videojocs: en les relacions personals, la capacitat de generar capital social i estabilitat emocional”

Després hi ha els que directament aposten pels aspectes positius: en les relacions personals, la capacitat de generar capital social i estabilitat emocional (les relacions virtuals ja són tan fortes com les reals, i no cal cap metavers per a això). En les habilitats de lideratge i d'autogestió (10 jugadors no maten el monstre final si no treballen com un equip). Fins i tot els que mostren evidències del fet que jugar junts comporta una millor vida matrimonial! Us convido a anar al Google Scholar (per simplificar), i allà teniu totes aquestes respostes.

Això no vol dir que no cal fer-ne un ús curós i assenyat, especialment entre els més menuts. O que sí que hi ha alguns actors que van a fer mal pel benefici econòmic (que ja n'he parlat en altres entrades aquí). Però desconèixer aquesta “cara oculta", on el videojoc pot convertir-se en una activitat tremendament positiva, és un autèntic malbaratament.

“Desconèixer la ‘cara oculta” del videojoc com a activitat positiva és un autèntic malbaratament”

Al final, citant al meu company Joan Pons, investigador i gran savi sobre els jocs de rol en línia, en una altra frase que també em va connectar netament, potser la clau és que alguns investigadors en videojocs de vegades tenim una mica de síndrome de l'impostor. Parlant entre nosaltres a seminaris i congressos assentim el cap, però després, tot i tenir la ciència de la nostra banda, anar a xutar a porteria buida, no ens veiem capaços d'intentar trencar aquests estereotips esperats per les modes o pànics morals cíclics del moment.

Doncs si és així, potser ja és hora d'anar superant això, perquè si algú ha de parlar de tot això tan important en la societat actual, millor que sigui la ciència...