Ja fa temps que es parla reiteradament de l'escassetat de matèries primeres que amenaça seriosament no només amb alterar la vida quotidiana de la ciutadania, sinó també amb interrompre el desenvolupament de la què anomenem societat digital. La nova societat digital que neix del desenvolupament de la societat xarxa, plasmada materialment amb la globalització de les comunicacions gràcies a Internet i l'aparició de les comunicacions mòbils que definitivament canvien el paradigma de la comunicació humana, és una societat d'alta complexitat que requereix una alta integració de tots els seus elements estructurals.

Segurament la confiança i un cert optimisme en el desenvolupament d'aquesta societat xarxa ens ha focalitzat en la tecnificació sense retorn que al seu temps ha afavorit l'avanç implacable de tecnologies que fins ara eren impensables. La mateixa tecnologia ha permès avançar en coneixement d'una manera molt més ràpida del què fins ara ho feien les successives revolucions tecnològiques de la humanitat. Un cercle virtuós, però potser massa accelerat. Del que estic segur és que la solució a aquests desajustos no és una marxa enrere. La humanitat no ho ha fet mai, però hauria de pensar en com transformar decisivament aquests processos que hem anat construint al llarg de la nostra història per tal que siguin processos adaptats a la nova realitat.

“La humanitat hauria de pensar en com transformar els processos construïts al llarg de la història per adaptar-los a la nova realitat”

Una de les primeres alertes va ser l'escassetat dels semiconductors i la repercussió que aquesta realitat està tenint ja no només a les cadenes de producció dels consumidors primers dels derivats dels mateixos (com ho són les indústries TIC), sinó també de gairebé tots els sectors en alguna mesura, donada l'híper-tecnificació actual. No és objectiu d'aquesta curta reflexió entrar en dades i anàlisis sobre quin és l'origen d'aquesta crisi -fins i tot documentada a la perfecció a Wikipedia-, sinó intentar fer palès que aquesta societat digital que tantes coses positives ens aporta també ha de ser una societat definitivament sostenible.

Quan intentem explicar en què consisteix la transformació digital, moltes de nosaltres ens esmercem a destacar que aquesta transformació és diferent. I és diferent perquè l'acceleració de les tecnologies emprades en la seva implantació final deixa poc marge a la previsió. En realitat estem davant una veritable transformació dels estàndards productius, de l'actitud personal davant aquests estàndards i una transformació que ha de ser radical quan a l'organització de les relacions i del treball. La producció no pot ser conseqüència d'una rèplica mimètica del que fèiem amb la component digital com a cirereta d'un pastís que és massa difícil de digerir.

“La producció no pot ser conseqüència d'una rèplica mimètica del que fèiem amb la component digital com a cirereta d'un pastís”

La digitalització no pot derivar en un consum infinit de recursos d'infraestructures tecnològiques, dispositius, etc. sense una reflexió profunda del que representa aquesta aplicació en el dia a dia. Des de la necessitat de més matèries primeres, fins a la necessitat de racionalitzar els consums energètics de la seva producció i del seu ús. I no es tracta només de reclamar mesures de contenció, o d'advertir de l'escassetat de tot plegat en relació amb la demanda hiperbòlica; es tracta, des del meu punt de vista, de racionalitzar transformant els nostres processos vitals: industrials, personals i de relació.

Continuarem rebent notícies no massa gratificants sobre la falta de matèries primeres (no només de semiconductors), i d'altres mancances que faran trontollar l'estructura econòmica, social i política que tenim. Només canvis profunds en les relacions (la veritable implantació de les organitzacions transversals en xarxa enfront de les organitzacions jeràrquiques), la distribució de la producció eliminant la polaritat extrema, i la conceptualització de la globalització com un marc de cooperació i no com un marc de submissió, podran ser eines per a la construcció d'un model sostenible de societat i també un marc de reequilibri general de l'activitat humana. Calen, per tant, accions per introduir nous actors i noves maneres de fer perquè la societat digital no sigui el veritable principi de la fi.