Vivim en una societat digital en què la tecnologia s’ha convertit en la nostra mà dreta, però alhora ens supera. Ens ha permès automatitzar processos i ser més eficients en l’entorn laboral, tot i que estem veient clares conseqüències en la vida personal en forma d’addiccions, problemes de socialització o dificultat per accedir a un tràmit públic. Aquests són alguns dels casos que s’esmenten al llibre Rehumanitzant la tecnologia de la directora de desenvolupament de negocis tecnològics de Michael Page, consultora en temes relacionats amb l’impacte de la tecnologia i, recentment, presidenta del Cluster Digital, Joana Barbany, que va haver de fer front al síndrome de la impostora a l’atrevir-se a escriure’l. “Em feia vergonya dir que volia escriure un llibre”, explica a MetaData, “podria escriure del que fos, però el fet era escriure, preguntar-me a mi mateixa si tindria prou coses per dir”. El resultat final és un text que reflexiona al voltant del paper de les innovacions del dia a dia i com hi fem front. O com deixa clar la portada: “Claus per sobreviure com espècie humana a l’era digital”.

A la introducció explica que es va llançar a la piscina en veure la reacció de l’entorn.

Els deia que estava pensant a escriure i em deia que era molt interessant. Tot seguit, m’explicaven la seva història. Alguns es queixaven que no podien anar al banc a fer tot el que volien; una altra persona m’explicava que no podia anar a votar per problemes amb papers a l’administració pública i trobava a faltar l’atenció personal... tothom té una anècdota personal vinculat a un impacte tecnològic. Això demostra que alguna cosa està passant.

Adoptem la tecnologia sense reflexionar sobre ella?

Ens hi tirem de cap perquè no volem ser l’últim i no pensem en els impactes positius i negatius que té. A vegades no funciona, però cal provar-la. L’adopció és molt universal. Mira el metavers com ha acabat. Fa un any i poc en parlàvem molt i semblava que havia de ser una revolució, però ara ningú en parla. No ens volem perdre res i ens sumem a tot, però no ens informem abans ni ens preocupem de saber com funciona. Provem la tecnologia sense maduresa prèvia. Fem el mateix que quan muntem un moble d’Ikea o compren un electrodomèstic nou: no llegim les instruccions. Més exemples: abans de putinejar el ChatGPT, ens hauríem d’informar sobre com funciona, com aprèn i què significa el resultat que ens dona.

“Abans de putinejar el ChatGPT, ens hauríem d’informar sobre com funciona, com aprèn i què significa el resultat que ens dona”

Com ens podem informar abans si tot avança tan de pressa que no sempre hi ha coneixement a l’abast?

Amb una capacitació mínima que ens ajuda a ser crítics. A les escoles s’hauria de parlar de programació o de ciberseguretat, per exemple. La seguretat ha de ser una preocupació pública i cal formar els nens i les nenes sobre la matèria, i també els equips docents. Pensem que no hi ha riscos en l’entorn digital on ens movem, però ens equivoquem. Creiem que els joves, pel fet de ser hàbils amb la tecnologia, ja la saben fer anar, i ens equivoquem. No saben com actuar a la xarxa, quines imatges o coses penjar, no coneixen els límits de la privacitat i l’ús que es fa de la informació. També hem de recordar que l’escola sovint funciona com un entorn per formar també els pares. Els fills i les filles expliquen als pares què han après a l’escola, i això genera un coneixement en els adults. Per norma general, com a adults, no anem enlloc a formar-nos. Per això és important la formació en la infància.

Tenim més consciència nosaltres que els infants sobre l’ús de la informació a Internet?

No, tenim els mateixos coneixements que els joves. A més a més, es donen dues circumstàncies: gent que ho adopta tot i és inquiet per aprendre, i gent a qui li espanta tot, té por perquè no en sap i tampoc fa intents d’aprendre. Enmig, trobem tot el gruix de gent que adopta sense uns coneixements forts i sense ser-ne crítics. Només cal veure que, a dia d’avui, ja no anem presencialment a fer cursos, sinó que tot ho fem en línia. Si no tenim coneixements per utilitzar les eines que es necessiten i moure’ns en aquest món en línia, com hem d’aprendre i actualitzar-nos? Si no aprens, estàs fora. Hem d’estar oberts al que arriba per seguir l’onada de l’autoaprenentatge, que ens ha de donar les eines per moure’ns en aquest entorn digital amb seguretat.

El sector TIC reivindica situar la tecnologia ja com un element intrínsec en qualsevol entorn. Com ajudaria això a tenir més coneixement i consciència?

La tecnologia abans es limitava a qui portava els ordinadors i la connexió a internet en una empresa, ara és a tot arreu. Ara que treballo en una empresa de recursos humans, veig que la tecnologia és transversal i és a la mateixa direcció. El CIO (cap de Tecnologies de la Informació) porta la part operativa de la tecnologia, però és tota una companyia que s’hi implica perquè té un impacte en qualsevol àrea i operació. A Recursos Humans, concretament, hem de saber utilitzar eines digitals per a la gestió del personal; i a Comunicació, cal elaborar plans de màrqueting digital, per posar dos exemples.

“No hi ha res que el clàssic xatbot, que ja s’obre per defecte, i que només resol el mateix que feien els FAQS”

I aquí també entra la robotització. Afirmes que ha generat deshumanització en entorns que demanen una atenció al públic directa i personal.

L’automatització és bàsica i funciona molt bé, però els serveis especialitzats i a mida demanen treballar amb persones, que són les que aporten valor. T’explico una anècdota: un amic meu que té una empresa de perfums em deia fa uns dies que tenen màquines per elaborar part del procés, però que la part final d’olorar el perfum i veure a què et recorda, ho ha de fer un humà. Una màquina no pot crear un producte a mida per al client perquè no el coneix i no dialoga amb ell per entendre’l. No hi ha res que el clàssic xatbot, que ja s’obre per defecte, i que només resol el mateix que feien els FAQS. Està bé si tens preguntes bàsiques, però si en tens de més complexes, necessites una persona que t’ho encalli per no entrar en bucle. Insisteixo perquè és important: les feines de profunditat les han de fer les persones.

Utilitzem la tecnologia per substituir-nos, l'hauríem d'utilitzar per complementar-nos?

Sí i no. Les màquines fan coses millor que els humans. A les cadenes de muntatges i a les línies industrials hi havia molts accidents i ara no n’hi ha, això és possible gràcies a la mecanització. Hem de diferenciar entre les tasques pesades, perilloses o repetitives i les que demanen pensament i valor afegit, i hem d’anar compenetrats perquè el que ens tregui una màquina, no compensem per una altra banda. Ara tothom es queixa les màquines ens trauran la feina, però no és del tota així. El problema real és que la gent que deixa de treballar és gent que es queda fora del sistema perquè té poca formació i no pot fer altres coses. Si algú es queda sense feina per la seva substitució per una màquina, té l’opció del reciclatge per adaptar-s’hi. Si no entra en aquest joc del reskilling, segurament és perquè no pot fer altres coses. Ara és important diferenciar entre soft skills i hard skills. Les soft skills són capacitats més relacionades amb la personalitat i el comportament com la facilitat de comunicació, la capacitat de lideratge, la resolució de conflictes, l’adaptabilitat o la intel·ligència emocional. Les hard skills tenen a veure amb el coneixement específic i tècnic que cal en un lloc de treball. Aquí trobem el fet de saber crear algoritmes, programar, coneixement en ciberseguretat... tot el que té a veure amb la tecnologia més pura. Per tant, ens hem d’actualitzar per no quedar-nos enrere perquè el coneixement especialitzat és important, però també hi ha una part d’habilitats més relacionades amb el comportament personal que ens poden ajudar a no quedar fora del món laboral. I també hem de veure a nivell d’administració pública què fem amb aquestes persones que no pot entrar en la roda de les noves feines. Però hem de tenir clar que no és ètic sumar i restar llocs de treball, sinó que hem de posar dins de l’equació el coneixement, les habilitats i el perfil que capacita les persones per fer determinades feines. Ens falten professionals per a les feines que generem, però ens en sobrem de les feines que deixem de fer. Aquí entren en joc conceptes com la renda bàsica universal per donar resposta a tota aquesta gent que queda fora, però no pot ser l’única solució. Les noves posicions laborals i els professionals que es reciclen han d’entendre que les hard i les soft skills van de la mà. Unes no són res sense les altres.

Parlem molt de la falta de talent digital, però i la manca de talent mecanitzat?

Ja és un problema. Ara falten perfils de la FP de tota la vida com mecànics, electricistes i fusters perquè són feines que no generen interès. En canvi, hi ha un excés de perfils administratius perquè les màquines han fet part d’aquestes feines. Els talents que es demanen canvien molt de pressa i el sistema no s’ho pot menjar. I això també ho veiem en els llocs de feina de tecnologia puntera. Ara s’ha creat un grau de ciberseguretat de quatre anys, que està molt bé, però quedarà desfasat ràpidament. Els graus de tota la vida encara tenen als plans docents coses que s’ensenyaven fa 10 anys! Ho veig amb la meva filla, que estudia enginyeria. Ara tenim bootcamps, per exemple, que també tenen molt valor i s’actualitzen constantment.

“No és ètic sumar i restar llocs de treball, sinó que hem de posar dins de l’equació el coneixement, les habilitats i el perfil”

La burocràcia dificulta aquesta actualització a la universitat?

Clarament. Hi ha un problema en la contractació de docents i també en com pactar els temaris. No hi ha professionals que vulguin dedicar-se a la docència i no se’n parla prou. Qui vol deixar el seu sou en l’empresa privada per anar a la docència? Un professor o professora amb perfil tècnic ha de tocar el terreny i conèixer-lo per poder preparar els futurs professionals. Si aquesta gent no vol fer el pas... no tindrem una docència de qualitat per al que demana el mercat. Potser hem de tenir un model híbrid amb professors associats perquè la gent de fora del sector educatiu faci temporades de docència. El professor de tota la vida, per a mi, no és vàlid. I aquí també cal solucionar el problema de la lentitud en l’actualització dels temaris. No pot ser que cada cop que hi hagi d’haver un canvi necessitem anys i diàleg amb tantes persones per aportar una millora que es necessita immediatament.

Al llibre també parles de la hiperconnexió i les seves conseqüències. Hem d’aprendre a desconnectar?

Tothom ho ha de fer. Quantes vegades hem vist en un restaurant els fills mirant el mòbil perquè els pares dinin tranquils? És més fàcil això que donar-los cartes o jugar amb ells mentre tots dinen. Jugar a videojocs és més fàcil que sortir a jugar a futbol o llegir un conte. Amb la tecnologia, tendim sempre al més fàcil i còmode, i això ens ha portat a una generació de joves enganxats al mòbil i a la tauleta. I no només passa amb els més joves, també amb els adults: ja és més fàcil endollar-se a Netflix i empassar-se una sèrie de cop que llegir un llibre. Abans esperàvem setmanalment a l’episodi nou que sortia a la TV, ara no tenim paciència i ens empipem si no obtenim el que volem amb rapidesa i facilitat. Els adults pensem que som responsables amb la tecnologia i no sempre ho som. No hem de prohibir, hem d'educar amb responsabilitat, i això significa prendre consciència també nosaltres com a adults. La tecnologia ens ha portat coses molt bones com, durant la pandèmia, el fet de poder fer videotrucades amb gent a distància. Això és un bon ús, i hem d'aprendre a diferenciar aquesta mena de funcions d'altres que generen addicció o que són el camí fàcil.

Ens empipem, no tenim paciència... són dos comportaments primaris que afirmes al llibre que sorgeixen amb la digitalització.

Sí, i també ho veiem amb l’anonimat de les xarxes. A Internet no posem sempre el nostre nom real i això ens fa que actuem segons els instints primaris. Hem vist molts cops insults, amenaces i violència verbal a algunes persones pel que han dit o fet a les xarxes. Normalment és una minoria qui ho fa, però la xarxa amplifica la seva veu i això té conseqüències en nosaltres com a persones també fora de l’entorn digital.

Hem perdut la capacitat de diferenciar món físic i món digital?

Totalment. Diria que sobretot en els més joves, potser la meva generació no tant. I aquí encara estem posant límits i estem veient que hi ha conseqüències, però si mires altres països, veuràs situacions molt més extremes. A l'Índia hi ha un poble que ha prohibit l’ús de la televisió i el mòbil durant dues hores cada dia a la tarda perquè la gent surti de casa, socialitzi i faci coses sense pantalles. Ens hem de moure més perquè, si no ho fem, després ens veiem que hem de combatre problemes de salut com l’obesitat o l’estrès.

“La IA és perfecta per a l'automatització de processos, però és com un fill i has de ser al seu costat mentre creix”

L’alarma pels riscos de la intel·ligència artificial és exagerada?

És una alarma raonada i, perquè no ens passi per sobre, hem de ser-ne conscients. No podem dir que això no va amb nosaltres i esperar que ho reguli la Unió Europea. Hem d'atacar els riscos en positiu i tots junts. És perfecta per a l'automatització de processos, però és com un fill i has de ser al seu costat mentre creix. El sector públic i les empreses hi han d'estar a sobre, i les persones, també. És una responsabilitat col·lectiva perquè qui mana des de la política són persones; qui la crea, són persones; qui l'aplica, són persones. S'ha de conscienciar als que creen els algoritmes que pot tenir un impacte brutal. Al llibre parlo de la IA humanitzada, que no vol dir res més que utilitzar la IA per al nostre benefici i no per al de les empreses que hi ha al darrere. Nosaltres com qui la fem servir, per tant, hem d’empoderar-nos i implicar-nos en el procés de creació de la tecnologia. Ja ha demostrat que té un potencial brutal en salut detectant malalties; en educació, donant accés a recursos; en sostenibilitat, amb anàlisis més acurades del entorn, previsions i ajudant a optimitzar els recursos. Les aplicacions són múltiples, però només serà IA humanitzada si realment es posa a l’usuari al centre.

Ha esmentat els governs i la seva responsabilitat. Va formar part de la Generalitat amb el càrrec de directora general del Departament de Polítiques Digitals, en quin moment ens trobem de desplegament de l’administració pública digital i de la digitalcràcia?

Tenim moltíssima feina per davant. Desplegar la digitalcràcia és complicat, i encara més si ets un estat que arrossega molts anys perquè portes una experiència que és difícil d’adaptar al nou entorn. No es tracta d’agafar un procediment i posar-lo en digital, sinó que tal canviar-lo de dalt a baix. En democràcies amb trajectòries et trobes amb dades dolentes, tràmits que no funcionen en digital i persones amb coneixements i formes de treballar que no encaixen perquè no s’han format en aquest nou món. La por al canvi és humana i s'ha d’acompanyar. A Estònia, que va muntar un govern nou amb aquesta idea, tot va ser més fàcil. Aquí ara ens trobem amb la gestió de les dades, que crec que hem començat bé, però som molt lluny i cal un canvi generacional tant dins de l’administració pel que fa a personal com en la societat, amb els usos que en fem de l’administració i els canals que utilitzem per adreçar-nos-hi. I aquí també trobem el problema d’abans: qui vol deixar l’empresa per anar a l’administració pública? Els sous i la feina a fer no compensen.