El Juego del Calamar és una de les sèries de Netflix més celebrades dels darrers anys, amb múltiples rècords d'audiència i guardons internacionals, com els recentment guanyats a millor direcció i millor actor protagonista als Premis Emmy 2022. Tanmateix, també és la cara visible d’una pràctica que ha posat en peu de guerra el gremi de traductors: l’ús de postedició en subtítols localitzats originalment amb intel·ligència artificial (IA). La traducció automàtica és una tècnica que es desenvolupa des de fa anys, però els seus resultats no acaben de convèncer el públic i han tingut un efecte directe en les tasques i la remuneració dels professionals del sector.

“Els sistemes de processament de llenguatge natural, sobretot els que generen textos, estan a nivells en què els textos semblen molt bons a escala gramatical, però existeixen problemes d’invencions”, valora l’investigador del grup de recerca en processament de llenguatges naturals (TALN) de la UPF, Horacio Saggion. Això es deu al fet que aquestes tecnologies funcionen a través de xarxes neuronals basades en estadístiques i probabilitats, de manera que existeix la possibilitat que “la semàntica es vegi compromesa”. Aquest factor és especialment rellevant en les produccions cinematogràfiques, atès que l’expressivitat dels diàlegs entre personatges i la vinculació del text amb les imatges en pantalla són factors que cal tenir en compte a l’hora de localitzar. “La paraula glass pot ser un vidre, una copa o un got. Són matisos basiquíssims per a la traducció audiovisual que la IA no entén”, opina el traductor audiovisual Javier Pérez Alarcón, autor dels subtítols en castellà d’obres com The Sandman o El Libro de Boba Fett.

Saggion: "Molts sistemes estan entrenats en volums de dades que són de webs, on pots trobar varietats de temes, però potser no en trobaràs d’especialitzats"

Per a Saggion, una de les claus per entendre per què trobem errors d’aquesta classe és el registre lingüístic: “En la traducció que té a veure amb allò espontani i no formal, et trobes amb moltíssima problemàtica. Les frases fetes en un idioma tenen un significat molt específic i les traduccions paraula per paraula no existeixen”. L’investigador de la UPF assenyala que existeixen “moltíssimes dades” sobre traduccions text a text gràcies a la informació recopilada a internet per companyies com Google o Facebook, però també que això té la seva contrapartida: “El domini del discurs és una gran limitació, perquè molts sistemes estan entrenats en volums de dades que són de webs, on pots trobar varietats de temes, però potser no en trobaràs d’especialitzats”. També s’ha de tenir en compte les llengües d’origen, ja que tradicionalment aquestes tecnologies s’han desenvolupat des de o cap a l’anglès, però quan cal traduir un text entre dues llengües no tan majoritàries, els sistemes no estan preparats.

La postedició i el retall de costos

La traducció automàtica encara no gaudeix de la maduresa necessària per emprar-se independentment, de manera que les empreses de traducció que li veuen prou potencial com per apostar-hi opten sovint per la postedició. Aquesta pràctica consisteix en localitzar primerament els textos amb intel·ligència artificial i, posteriorment, traslladar-los a un traductor professional perquè els revisi. “Des de les empreses que demanen la postedició, la indicació ja acostuma a ser ‘toca el mínim possible’”, assenyala Pérez Alarcón, ja que l’ús d’aquestes solucions va sovint vinculat a la retallada de despeses que implica. Tanmateix, el professional alerta sobre els efectes que té aquesta opció: “Si has de revisar una traducció automàtica, per inèrcia deixaràs passar coses que si ho haguessis traduït des de zero, no”.

En una línia similar es posiciona la traductora audiovisual Paula Mariani: “El que et venen és que això farà que la feina sigui molt més ràpida, però qualsevol traductor et dirà que no. Si realment t’ho vols mirar bé i donar-li tots els matisos que ha de tenir una traducció, no és menys temps”. La localitzadora és una de les impulsores de l’Asociación de Traducción y Adaptación Visual de España (ATRAE), entitat que el passat octubre va emetre un comunicat que denunciava la precarització que provoca dins del gremi l’ús d’aquestes tècniques. “El problema és que si ho estem plantejant per tallar temps i costos, al final el que es ressent és la qualitat”, insisteix. Cal tenir en compte, també, que les tarifes per revisar textos són més baixes que les d’una traducció completa. “La postedició ens perjudica als traductors, al públic i a l’autor de l’obra. És una versió diluïda, mediocre i sense gràcia del guió que es va treballar”, sentencia Pérez Alarcón.

Pérez Alarcón: “La postedició ens perjudica als traductors, al públic i a l’autor de l’obra. És una versió diluïda, mediocre i sense gràcia del guió que es va treballar”

L’ús d’aquestes tècniques s’ha visibilitzat especialment en l’àmbit dels serveis de vídeo sota demanda per internet, però no ha arribat encara a totes les plataformes, com passa amb la catalana Filmin. “Entenc que en una obra literària, una traducció automàtica no estarà mai a l’altura d’un traductor regular, ja no parlo d’un gran traductor, i en les pel·lícules passa el mateix”, considera el seu cofundador i director editorial, Jaume Ripoll. Tot i això, el productor cinematogràfic assenyala que hi ha moltes pel·lícules i no sempre es té “la capacitat de pagar tots els subtítols”, raó per la qual creu que la tecnologia “pot permetre que arribin algunes pel·lícules europees que no viatgen”. Amb tot, Ripoll deixa clar que no coneix “prou” la qualitat d’aquestes solucions per determinar “com de fidels i d’eficients són” els seus resultats, i que la situació que esmenta no es basa en l’Estat espanyol, sinó en “territoris amb capital més limitat a escala d’inversió, que no tenen la capacitat de tenir els subtítols en el seu idioma”.

De substitut a complement

Davant d’aquesta situació, algunes empreses opten per oferir la traducció automàtica com una eina de suport perquè el professional la faci servir si així ho creu convenient. Pérez confessa que el primer que fa quan rep aquests sistemes és “ocultar la columna” de suggeriments de traducció, mentre que Mariani considera que “de vegades, és una ajuda”. Tanmateix, ambdós localitzadors tenen al cap altres aplicacions en què la intel·ligència artificial podria complementar positivament la seva feina. “Jo em faig glossaris terminològics. Em podria servir que pogués penjar-lo i que, quan surti al text, em subratllés i em digués ‘això ja ho vas traduir d’aquesta manera’. Això sí que em vindria bé, perquè així no cal que estigui recordant-ho”, exemplifica Pérez Alarcón.

A escala de rendibilitat, existeix també el debat sobre l’ús d’aquestes tecnologies en idiomes minoritaris i territoris amb menor capital per invertir. “Entenc que ningú qüestionarà la inversió en doblatge i subtitulació d’El Senyor dels Anells o de qualsevol obra de gran format, però si s’estrena una petita pel·lícula europea que va a Berlín, potser no arriba a estrenar-se a Macedònia o a Albània perquè la plataforma d’allà ha de pagar un subtitulat que potser ni el recuperarà pel retorn”, argumenta Ripoll. No hi coincideix Mariani, que és taxativa: “Potser un doblatge sí que és una mica més car, però una subtitulació no és tan cara com per no fer-la en altres llengües. La qüestió és si hi ha voluntat, públic i demanda, que en el cas del català és molt clar”.

El grup de recerca TALN de la UPF treballa en una app que utilitza la traducció automàtica entre llengües parlades i llengües de signes

Un altre context on la localització automàtica s’està desenvolupant és en l’àmbit de l’accessibilitat. El grup de recerca que lidera Saggion es focalitza en un projecte finançat pel programa europeu Horizon 2020 que consisteix en la creació d’una tecnologia de traducció entre llengües parlades i llengües de signes a través d’IA. El prototip en què treballen en l’actualitat és una app amb la qual una persona podrà parlar o escriure i aquell missatge es traduirà a una de les llengües de signes que el sistema suporta, i viceversa. En el cas de la llengua de signes, l’intèrpret es gravarà amb el mòbil i l’aplicació reconeixerà el missatge, mentre que quan l’hagi de reproduir, farà servir uns avatars en 3D. El desenvolupament té tres anys de durada i ara es troben a l’equador, però els investigadors s’enfronten a dos grans obstacles: la manca de datasets voluminosos que incorporin llengües de signes i la preferència dels usuaris pels intèrprets humans. “Caldrà esperar un punt on la tecnologia estigui prou madura perquè es vegi una major acceptació, com ha passat en molts desenvolupaments tecnològics”, sosté Saggion.

Tecnologia més enllà dels algoritmes

La intel·ligència artificial encara no ha trobat una aplicació en el món de la traducció audiovisual que generi satisfacció tant a empreses com a professionals, però sí que es tracta d’un sector altament tecnificat. Segons relaten els traductors amb qui ha contactat MetaData, la majoria de companyies disposen de softwares propis des d’on proveeixen els textos a adaptar i les eines d’edició. “Ara totes les plataformes tenen control d’ortografia incorporat, que ja t’avisa si hi ha dobles espais; tenen un cercador en què fins i tot pots buscar trossos de codi… això fa que coses per les quals abans havies de mirar-te 25 vegades l’arxiu, ara amb un clic les soluciones”, destaca Mariani.

Mariani: "Estem anant cap a una uniformitat i uns processos amb un estàndard cada vegada més clar, que també ajudarà que entri millor la tecnologia”

La conseqüència lògica d’aquestes pràctiques és una unificació de formats de treball. “Quan vaig començar era un sector en què cadascú ho feia com podia, jo tenia una carpeta on escrivia com volia cada client que li entregués les coses, i estem anant cap a una uniformitat i uns processos amb un estàndard cada vegada més clar, que també ajudarà que entri millor la tecnologia”, considera la localitzadora audiovisual. No només això, sinó que la informació de rellevància pels traductors és cada vegada més abundant, amb un nombre més gran de referències, explicacions sobre els personatges i la trama i valoracions sobre el to de l’obra.

En global, Mariani té clar que la seva és “una feina molt tecnològica”, i que tots els avenços els fan “la vida més fàcil”. De fet, relata que dins del sector fa temps que “hi ha un rum-rum que en algun moment serem més mediadors culturals que traductors”, però considera que “hi haurà coses que sempre necessitaràs un traductor que t’expliqui què vol dir exactament l’original, perquè a vegades pensem que traduïm paraules, però en realitat traduïm situacions comunicatives”.