El repte de la covid-19 ha mobilitzat el teixit industrial del nostre país. En aquests mesos, molts tècnics hem col·laborat per reduir l’impacte sanitari de la pandèmia. Una multitud d’empreses, personal vinculat a l’enginyeria, la fabricació i les TIC (fabricació digital), han aplegat esforços per crear solucions contra el contagi o per guarir malalts. Tot i estar molts d’ells en una precària situació econòmica pels molts ERTOs que han aturat l’economia, la seva reacció ha estat usar coneixements i habilitats per ajudar els altres.

Aquest desplegament d’activitat, que us convido a consultar en aquest document del CIM UPC, ens deixa diverses lliçons que convindria tenir present des d’ara mateix i per sempre.

La crisi contra la covid-19 a escala mundial va ocasionar, i encara provoca a molts països, una manca total d’elements clau per evitar nous contagis i guarir els malalts: el teixit industrial i de fabricaires voluntaris (makers) han intervingut de manera cabdal en la lluita contra la covid-19, posant en joc elements (des de respiradors a connectors d’oxigen i viseres de protecció a obridors de porta), i per aconseguir-ho han violat totes les regles que regeixen el desenvolupament d’innovació clàssic de productes.

“Les regles de joc juguen en contra del que calia: solucions ràpides i contrastades”

I és que les regles de joc juguen en contra del que calia: solucions ràpides i contrastades. L’actual paradigma industrial es basa, a escala de producte, en un procés d’innovació tancat dins les empreses; i a escala de procés, en prioritzar el control del cost per damunt de la disponibilitat: a molts països europeus, el trasllat a un sistema sanitari infrafinançat de les polítiques del just in time de l’automoció, han tingut conseqüències que algú podria qualificar de criminals. Afegim-hi les deslocalitzacions industrials viscudes, amb una dimissió dels nostres responsables per definir què es estratègic conservar com a indústria (l’excepció sembla ser l’armament), així com la crua realitat d’un món dividit en estats que han oblidat l’esperit de la cooperació, i tenim la tempesta perfecta que acaba donant mortalitats del 30% i més a les nostres residències.

Dos conceptes van possibilitar la reacció que calia: la filosofia d’innovació oberta (les bones idees poden venir de fora l’empresa, el coneixement està distribuït) i la de codi obert (open source): en el context “líquid” actual, es pot generar més valor compartint la propietat industrial que no pas tancant-la. Així ho ha fet per exemple una de les empreses d’impressores 3D de sobretaula més importants, la catalana BCN3D. Diverses empreses, algunes competidores entre elles, van ser  capaces de posar les seves capacitats productives al servei de les necessitats del sistema sanitari. Una altra iniciativa que reflecteix aquest nou paradigma basat en la innovació oberta i l’open source és la que es va impulsar des de l’Hospital Parc Taulí, en que es va generar un catàleg digital de peces que havien trencat estoc als hospitals, tot escanejant i modelant-les en CAD per a que una comunitat d’empreses i de makers les pogués produir i, sota la coordinació dels col·legis professionals de medicina i enginyeria, poguessin fer-se arribar a on hi havia la necessitat.

“Diverses empreses, algunes competidores entre elles, van ser capaces de posar les seves capacitats productives al servei de les necessitats del sistema sanitari”

D’altra banda, la fabricació digital permet produir al lloc on hi ha la necessitat: és a dir la desitjada relocalització industrial. Entre centres tecnològics i empreses amb grans medis d’impressió 3D, i una munió de fabricaires (makers), unes 1.000 impressores 3D han produït mascaretes, pantalles, connectors i peces de respiradors, etc. La distància per proveir un hospital passaven de ser de desenes de milers de kilòmetres, a centenars de metres. La fabricació additiva ha salvat vides, i això ha estat gràcies al bon estat del nostre ecosistema d’impressió 3D. Mantenir-lo i fer-lo més fort ha de ser una política estratègica de país.

Per acabar, unes darreres reflexions: hem pagat un preu molt alt per pensar que no ens cal indústria, que ho podem comprar tot a fora. Preparem-nos per fer la relocalització industrial de tot allò que, com els productes sanitaris, ens acaba sent estratègic de tenir aquí.

“La fabricació additiva ha salvat vides, i això ha estat gràcies al bon estat del nostre ecosistema d’impressió 3D”

I això ho farem millor si fem dues coses prèviament:

• Som al principi d’aplicar la innovació oberta: les empreses poden i han de col·laborar entre elles. O no han estat capaces de dissenyar i fabricar respiradors d‘emergència en un temps rècord? La potenciació de sinèrgies i el foment d’empreses nostres “campiones” ens permetrien fer molts més productes de valor afegit.
• Ens falten tècnics preparats en fabricació digital, disseny avançat per ordinador, gestió de producció flexible, indústria 4.0... No siguem autocomplaents amb el que hem fet, preguntemnos tot el que hauríem pogut fer de més si les empreses tinguessin personal amb més formació puntera.

Tot el que us he dit ens aboca a la següent conclusió: hem de fer la nostra indústria més resilient per qualsevol propera crisi. Altrament, ara ja ningú podrà posar excuses de que això no ens ho podíem imaginar.