Mentre escrivia aquestes línies, no he pogut resistir-me a fer un petit experiment. Després de rellegir les reflexions de Nicholas Carr una dècada després de la publicació del seu controvertit llibre The shallows: what the Internet is doing to our brains, he volgut comprovar els efectes de la meva recent "desconnexió digital" amb el mòbil ben apagat al costat. No ha estat fàcil, la veritat, i he de confessar que la meva concentració se n'ha ressentit més d'una vegada.

La nostra és una realitat dispersa, formada per bocins audiovisuals que competeixen per la nostra atenció i ens mantenen calculadament sobreestimulats en el metro, abans d'anar al llit, a la feina. Cada hype tecnològic comporta una projecció social que associem al concepte de futur, de benestar, de progrés que té cada generació i que sovint comporta canvis disruptius lluny dels esperats. No es tracta, ni de bon tros, de fer una lectura negacionista de la tecnologia, sinó una crida a la responsabilitat que hauria de partir dels mateixos tecnòlegs i de forma especialment punyent pel que fa a l'educació.

"Cada 'hype' tecnològic comporta una projecció social que associem al concepte de futur que té cada generació i que sovint comporta canvis disruptius lluny dels esperats"

Quins són els efectes de l'exposició perllongada a estímuls digitals en un òrgan tan adaptable i moldejable com el cervell humà, especialment durant els anys de la seva maduració? Afirmacions com que "Google ens està fent estúpids" o "les generacions actuals estan disminuint el seu CI" apuntades en alguns estudis recents en relació amb el suposat estancament o reversió de l'efecte Flynn són més que discutibles. Històricament hem anat desenvolupant noves capacitats mentre se'ns atrofiaven d’altres. La tecnologia ens fa més potents, però també més dependents i, en certs aspectes concrets, pot debilitar les nostres capacitats cognitives.

Moltes famílies -i en cert sentit també l'escola- senten una mena d'obsolescència generacional pel que fa a l'ús de la tecnologia que està provocant que milers de nens desenvolupin les mal anomenades "addicions digitals" simplement perquè no han rebut cap educació en aquest sentit. Podríem discutir si és una exageració que a països com Taiwan l'ús excessiu de pantalles es consideri una forma d'abús infantil i s'estableixin fortes multes per als pares que exposin a menors de 24 mesos a qualsevol aplicació digital o que no limitin el tems d'exposició a nens i joves entre 2 i 18 anys. Segons assenyala el neurocientífic Michel Desmurguet, els nens de dos anys passen unes tres hores diàries d'exposició a les pantalles; cinc hores als vuit anys; i més de set hores en el cas dels adolescents. Fent un càlcul ràpid, veurem com aquest temps equivaldria a molts anys escolars sencers! No es tracta, repeteixo, d'una qüestió de prohibició, sinó d'educació.

“La tecnologia ens fa més potents, però també més dependents i, en certs aspectes concrets, pot debilitar les nostres capacitats cognitives”

Els adults hauríem de ser els primers a adonar-nos que la reflexió i la concentració són una necessitat... i un dret. Són processos mentals que requereixen els seus temps i tenen una dinàmica pròpia, incompatible amb les interrupcions constants i la dispersió del focus. Com apuntava el filòsof coreà Byung-Chul Han, a L'aroma del temps, l'atomització i la dispersió temporal -el que anomena dissincronia- ha trencat el nostre sentit del temps com a continu, com a narració. La nostra percepció és que les nostres vides passen accelerades (fins i tot per als més joves), però és en realitat aquesta fugacitat, aquesta absència de ritme, la que ens transmet la sensació que el temps s'escapa perquè res conclou. Vivim vides fragmentades.

Novament, perquè la tecnologia sigui un aliat hem de recuperar el control del temps - la nostra moneda més preuada- i saber transmetre aquest aprenentatge. Com deia el sociòleg Neil Postman, no correm el risc de ser la generació més entretinguda de la història... que es limiti a divertir-se fins a la mort.