Què és el fracàs? Que no hagi sortit bé un pla? Que hagis començat un projecte i ara sigui totalment diferent? Que t'hagis adonat que no era el projecte de la teva vida? Que hi dediquis hores i hores, maldecaps, i no funcioni? Que la frase “tot esforç té la seva recompensa” no sigui per a tu? Que hagis hagut de prendre decisions de les quals després t’hagis penedit? Que amb la persona amb qui havies engegat un repte professional de la millor manera possible ara sigueu autèntics desconeguts?

Seré clara. O potser pecaré d’optimista. Vaja, així hem sigut i som els millennials. En temps incerts el millor que es pot fer –o recomanar– és seguir endavant, pesi a qui li pesi. És més, no m'agrada utilitzar la paraula fracàs en el meu dia a dia. És massa d’extrems. De blanc o negre. Per a mi el fracàs és un aprenentatge més. I és que ens queda una llarga vida plena d’experiències que no podem controlar, que ens portaran a límits i que ens faran replantejar les coses. Avançar, continuar i creure en un mateix. Millorar personalment i professionalment. I cada cop a millor. En definitiva, que al nostre currículum i carta de presentació personal i professional hi consti: “M’he equivocat moltes vegades, però n’estic orgullosa. Si no, no seria la persona que soc avui”.

“Que al CV hi consti: ‘M’he equivocat moltes vegades, però n’estic orgullosa. Si no, no seria la persona que soc avui’"

I ho veig cada dia al meu entorn laboral i personal. Quan un emprenedor engega el seu projecte, opinem, el jutgem (a vegades sense mala intenció), pensem que està boig, que el camí serà difícil, que tindrà molts maldecaps, que haurà de renunciar a una vida personal o, el pitjor… Qui li comprarà la idea? I és que, sincerament, el món és pels que s’arrisquen. Pels que deixen volar la imaginació i diuen: “Vull que la meva vida valgui la pena”.

I al nostre país, Catalunya, si som sincers i sinceres, no tenim una cultura de suport al món de l’emprenedor. Sembla que els fracassos ens estigmatitzin per sempre, de dir: “Ostres!, que complicat, el món de l’autònom!”; “Com és que vol emprendre en temps de coronavirus?”; o “Després de la mala experiència que va tenir, perquè ho vol tornar a intentar? No en va tenir prou?”.

I ara em permetré la llicència de comparar-nos amb el país més capitalista del món: els Estats Units. Un país no apte per a tothom, ni per a tots els ideals polítics. Mireu, per exemple, la nefasta gestió del coronavirus. Si ja som crítics aquí, allà ens posaríem les mans al cap. Tanmateix, a l’Amèrica del Nord, quan engeges una startup o projecte propi i vas a demanar finançament a un inversor, el primer que et pregunta és quantes vegades has fracassat, i això és un motiu d'orgull. A més, així ho avala la taxa d'activitat emprenedora americana (TEA, per les seves sigles en anglès) que és del 15,6%. Al nostre país, en canvi, és del 6,4%. És més, confien en un emprenedor que ha fracassat en vàries ocasions perquè saben de sobres que aquells errors ja no els tornaran a cometre, que sabran trobar un equip compromès i, el més important: seran humils, constants i perseverants.

"A l’Amèrica del Nord, quan engeges una startup i vas a demanar finançament, el primer que et pregunta és quantes vegades has fracassat"

Sembla que a casa nostra ser autònoma sigui dolent, que emprendre sigui molt i molt arriscat i que només tinguis una oportunitat. Però val la pena dir que hi ha una gran diferència entre "m'he equivocat" i "soc un fracassat". Amb la primera avances, mentre que amb la segona, et limites.