Soci i consultor a WeAreNotNumbers
El futur és híbrid
"Els cafès o les cerveses virtuals no saben igual que les reals"
Sembla ja indiscutible que el futur és -serà- híbrid. Però el que ens està agafant a contrapeu és prendre consciència que, de fet, el present ja ho és. Un cop més, aquesta presa de consciència es produeix a marxes forçades, sense una adequada preparació. Per què?
Fa tants anys que parlem de digitalització que hem posat focus en la part digital o virtual com una sort de procés continu on cadascú al seu ritme -persones i organitzacions- avança en competències digitals. Sabem que és un procés sense fi, però cíclicament sorgeix el debat sobre quin serà el final d'aquest camí sense un horitzó determinat... Tot digital? Majoritàriament digital? Depenent del sector? No és fàcil trobar el punt on ens posem d'acord, tot i que tirant d'obvietats, podem trobar dos grans checks de consens:
- Allò digital/virtual ha arribat per quedar-se
- No tot podrà ser digital
Assumides aquestes premisses, qualsevol desenvolupament posterior ja ens porta inexorablement al debat sense fi. Els cafès o les cerveses virtuals no saben igual que les reals; tampoc no és la mateixa experiència prendre-ho a casa que fer-ho ben acompanyats en una terrassa d'estiu, per exemple. No serà fàcil substituir el contacte físic, ni la pràctica d'esports, ni la interacció amb la família i amics, els petons o les abraçades... O sí? Opinions i prediccions, moltes; solucions, no tantes.
"Els cafès o les cerveses virtuals no saben igual que les reals"
El gran repte ja no és la imparable digitalització, sinó la integració entre el mon físic i el virtual. Passant de puntetes sobre les enormes divergències pel que fa a si parlem de vida personal o vida professional, o si ens referim a un sector o a un altre, o si dins del sector parlem d'un determinat context o un altre, sempre toparem amb l'autèntica clau de volta: la hibridació. El desenvolupament del món híbrid presenta dues grans complexitats: el vessant tecnològic i l'experiència híbrida. I tots dos factors han d'anar íntimament lligats.
Quan parlem del vessant tecnològic, ens referim a tot el hardware i software que ha d'ajudar a generar una autèntica experiència híbrida satisfactòria per a totes les parts implicades (plataformes de comunicació, sales de reunions preparades, gadgets tecnològics com unes ulleres de realitat virtual...). I no és només qüestió de recursos, sinó de com s'utilitzen; com mariden plegats.
Si ens referim a l'experiència híbrida, ens centrem en les vivències dels participants: com ho veuen, ho viuen i ho senten? Està essent una experiència satisfactòria per a tothom? Lògicament l'experiència va molt lligada a la part tecnològica, però el factor humà obliga a aprofundir una mica més. Així, podem parlar de dos grans casos d'experiència híbrida:
- Tothom viu i sent la mateixa experiència: tothom està en una sala física o darrere d'una pantalla, tothom té unes ulleres de realitat virtual, o tothom interactua amb un objecte físic. Aquest sol ser un procés amable de digitalització, on podem aprofitar el millor dels dos mons.
- Diferents participants viuen diferents experiències: per exemple, parlant d'una formació o reunió de treball, un grup pot estar en una sala i viurà una experiència majoritàriament presencial i diverses persones poden estar ubicades en altres llocs, de forma individual i darrere una pantalla, que viuran experiències totalment virtuals.
"El gran repte ja no és la imparable digitalització, sinó la integració entre el mon físic i el virtual"
Ara sí, ja hi som: aquest segon punt és el repte més gran al que -ja avui dia- ens estem enfrontant. Podríem parlar d'experiències puntuals que, a priori, tindrien un cost assumible en cas que no siguin plenament satisfactòries. Però sobretot hem de parlar de qüestions bastant més complexes que preocupen -i bastant- als responsables de persones de moltes organitzacions. Vegem-ne un exemple.
Recentment he detectat un temor comú en organitzacions grans: la tornada del presentisme. El denominador comú és que, en alguns equips de treball, hi ha persones reticents al treball en remot per por a perdre contactes i oportunitats amb els seus caps. L'altra cara de la mateixa moneda és el risc del cap d'assignar una tasca a qui estigui allà en comptes de qui estigui més capacitat per a dur-la a terme. Així doncs el vessant relacional presenta certes resistències i no sembla ser fàcilment substituïble virtualment. Factors com la connexió o la confiança tenen també a veure amb aspectes aparentment banals com una simple trobada casual en la màquina de cafè.
L'experiència virtual avança, empesa fonamentalment pel teletreball, però sembla que encara queda molt perquè desaparegui l'experiència física. Els grans teòrics de la intel·ligència artificial ens parlen de singularitat i també d'una sola consciència col·lectiva, però mentrestant haurem de continuar vivint el present i ser capaços de gestionar el nou repte de la hibridació amb tota la seva complexitat.