Fredes, inesperades, serioses… Tres adjectius que la meua generació evita de totes les maneres; tres adjectius que defineixen perfectament les trucades telefòniques. Els joves ens hem adaptat a una vida i a unes tecnologies on les telefonades ja no es duen, ens angoixa parlar per telèfon quan existeixen els missatges instantanis o fins i tot les notes de veu. No sabem com actuar davant d’una trucada inesperada, ens angoixem si no sabem qui truca.

"Als joves ens angoixa parlar per telèfon quan existeixen els missatges instantanis o notes de veu"

Hui dia les fem servir per a una emergència, per a algun fet que ha de ser respost amb immediatesa: ara, ja! I això, en definitiva és el que evitem. Per què hem de respondre a l’instant i sense poder pensar bé la resposta quan tenim l’opció de poder fer-ho per un xat i que, a més, quede gravat? Però realment, per què les evitem? Quin és el motiu principal pel qual els joves ja no vulguen parlar per telèfon i preferisquen els missatges? Hem crescut a mesura que ho feien les grans xarxes i cada vegada les trucades han anat quedant-se arrere. D’aquesta manera, nosaltres, els joves, ens hem adaptat a la situació: simple supervivència. Llavors, ens hem desvinculat totalment de telefonar seguint l’hegemonia de les xarxes socials.

"Ens hem desvinculat totalment de telefonar seguint l’hegemonia de les xarxes socials"

És cert, però, que hi ha un condicionant i és el fet d’assumir responsabilitats a l’instant, respondre ràpidament i donar una resposta que potser, si la contestares per un missatge, no seria la mateixa: parlem d’inseguretat i valoració del nostre temps. Per això mateix, considerem que escriure un missatge breu i clar és molt més útil que no pas fer una trucada, ens estalviem temps. Això, en resum és el que busquem: estalviar-nos pèrdues de temps innecessàries, economia del llenguatge adaptada a la tecnologia.

Tanmateix, què passa amb les videotrucades? Seguint el patró descrit anteriorment, aquestes haurien de ser molt més evitables que les altres, però no és així. Fer una videotrucada no està tan castigat pel jovent com telefonar (potser el darrer confinament va influir molt), perquè el fet de poder veure la cara de l’altra persona i saber quina expressió fa quan li comuniques quelcom es valora més que una simple trucada telefònica on els silencis queden castigats. És llavors que podem dir que en realitat allò de què defugim és del que desconeixem: ens és un suplici despenjar el telèfon quan no sabem qui truca, i més encara, per què truca? Rebutgem  tot allò que no coneixem.

"Busquem estalviar-nos pèrdues de temps innecessàries, economia del llenguatge adaptada a la tecnologia"

Els joves, però, no som els culpables de refusar les trucades telefòniques, de fet, en alguns moments, quan toca parlar amb els avis, ens encanten perquè sabem que no tenim una altra opció. Fet i fet, ens hem adaptat a l’evolució de les xarxes i si en algun moment les telefonades es tornen a posar de moda, nosaltres serem els primers a tornar-les a utilitzar.