“¿Dónde está la llave, matarile, rile, rile, para ver el Canal Plus?”. A finals d’estiu de 1990, el llarg anunci en forma de videoclip ho explicava ben clar. Amb l’arribada de la tercera cadena privada, veure la televisió va deixar de ser tan simple com pitjar un botó i prou. El naixement d’Antena 3 i Tele 5, a principis d’any, ja havia suposat una revolució a les llars espanyoles: a la fi s’ampliava la minsa oferta de TVE (que perdia el seu històric monopoli) i de l’autonòmica de torn, allà on n’hi hagués. Però l’aparició del Plus era diferent. Una tele que només emetia sis hores en obert i la resta de la programació, codificada. I s’havia de pagar per veure-la!

En l'àmbit popular, Canal Plus va ser ben aviat la tele “de les ratlles”. L’èxit no va trigar, ja que en poc més de tres anys va arribar als 750.000 abonats que pagaven “vint duros al dia”, tal com es deia a l’espot. Però en un país de quasi 40 milions de persones seguia sent, irremeiablement, la tele que durant la major part del dia es veia malament: “la codificada”.

El Plus codificava el seu senyal mitjançant el sistema anomenat Nagra, que el xifra basant-se en l’aritmètica modular i una clau hexadecimal amb vuit parells de dígits. Això genera una distorsió d’imatge i so que es podia revertir amb l’ús d’una targeta que contenia una memòria EEPROM i un xip microcontrolador. Aquesta targeta en forma de clau era la que els subscriptors inserien al seu descodificador (a l’inici costava 15.000 pessetes en concepte de fiança) per poder veure el cinema d’estrena, el partit de lliga dels diumenges o la pel·lícula porno setmanal, tres dels reclams principals de la nova tele del Grupo Prisa.

El detall del porno no era banal. 31.000 persones van arribar a seguir l’emissió de la primera pel·lícula X, tot i no estar abonades, segons les dades d’Ecotel, mesuradora de les audiències. La llegenda urbana deia que la codificació dels divendres a la matinada era un pèl inferior a l’habitual, i resultava una mica menys complicat distingir les imatges. Però els qui no s’acontentaven a forçar la vista més del compte o baixar al bar per veure el futbol —ni tampoc volien pagar— es van llançar als braços de la pirateria, un dels enemics contra qui va haver de lluitar Canal Plus i els tècnics de Nagra.

Les emuladores, el malson del sistema

Totes les targetes tenien assignat un número de sèrie únic (CAM), el número de sèrie del decodificador (IRD) i els bugcatchers, uns fragments de codi que s’executaven per a corregir errors de seguretat i qualsevol altra configuració que el proveïdor volgués implementar al sistema. Periòdicament, es van anar aplicant “pegats de seguretat” que consistien en l’ús de diverses claus de forma iterativa (i no simultània) per fer més difícil els accessos no desitjats al senyal.

El protocol Nagra, ideat i patentat per una empresa suïssa de seguretat informàtica, tenia les seves llacunes. A poc a poc es va demostrar ineficaç davant les targetes emuladores, utilitzades pels infractors, que aconseguien controlar la codificació i les excepcions de software. D’aquesta manera podien executar qualsevol instrucció i convertien el senyal analògic terrestre codificat pràcticament en obert per qualsevol que es fes amb una d’aquestes claus pirata. Més endavant també van existir petits programes informàtics que permetien als usuaris d’un PC, amb targeta sintonitzadora de televisió, descodificar el senyal i veure’l directament a l’ordinador, sense més mitjancers.

Nagra es va veure obligada a actualitzar les seves versions amb l’arribada de la televisió per satèl·lit, la digital i, sobretot, per culpa de les queixes de moltes plataformes d’arreu del món que feien servir la seva tecnologia i pretenien acabar d’una vegada amb els fraus. La culminació va ser Nagravision 3, que operava amb un sistema de claus de longitud doble que Nagra 2 (trenta-dos parells de dígits hexadecimals), fet que suposava un xifratge de molt alt nivell.

Malgrat els estira-i-arronses tècnics, Canal Plus va resistir les envestides del pirateig i va sobreviure amb força i prestigi fins al 2005, quan va passar definitivament al catàleg de la plataforma Digital+, l’actual Movistar. El seu lloc al dial analògic (i poc després a la TDT) va ser ocupat per Cuatro, i el fenomen de la codificació i les “ratlles” a l’abast de qualsevol televisor va passar a la història.