Durant molts anys, la falta d’influenciadors que creessin continguts digitals en català preocupava per la fràgil salut de la llengua entre les generacions més joves. És, de fet, un dels motius pels quals va néixer ara fa dos anysLa Fera, una associació autodefinida com a “fàbrica de creació digital” que volia facilitar el camí cap a la professionalització d’aquesta classe de creadors. “Abans donàvem per fet qualsevol contingut, perquè el fet de ser en català ja justificava l’èxit i la necessitat que fessis aquest producte com a creador de continguts, perquè no existien”, assenyala una de les seves membres, Jana Jubert. Tanmateix, en ple 2024, l’ecosistema ha canviat considerablement, amb un augment en quantitat i diversitat que els ha fet redreçar l’enfocament: “Volem anar un pas més enllà. No només perquè sigui en català, això serà important i necessari. Anem a buscar la qualitat i l’interès genuí del projecte”. Amb aquesta visió s’ha celebrat la segona edició del programa Embrió, el concurs coorganitzat amb la Fundació Carulla que aquest dijous ha desvelat els projectes guanyadors, als quals se’ls ha atorgat 2.000 euros i un programa d’acompanyament per facilitar-los “contactes, mitjans, formació i el que sigui". Una de les múltiples potes d’un projecte que aspira a impulsar idees innovadores que travessin fronteres i tinguin el potencial perquè “d’aquí a 20 anys encara en puguem parlar i la gent se'n recordi”.

Avui dia, es pot viure exclusivament de la creació de continguts digitals en català?

Hi ha força gent que està vivint ara mateix de la creació de continguts digitals en català, cosa que potser fa quatre anys no podíem dir. En els últims anys ha anat augmentant molt aquesta escena. És un ofici que, al final, es nodreix de la col·laboració amb empreses, associacions i entitats, que abans no contemplaven que això fos possible, i ara cada cop està passant més. Aquestes col·laboracions cada cop existeixen més, i la gent està veient que s’hi pot dedicar. Estem veient que, cada any, sorgeixen nous creadors de contingut, nous influenciadors, nous comunicadors en català. Per això, l’anàlisi que fa La Fera és que, ara mateix, el panorama ja existeix. Ja no venim a buscar creadors, perquè el panorama s’ha enfortit molt. Més aviat és que anem a buscar continguts que siguin realment interessants, genuïns i profunds, que surtin de la dinàmica de crear continguts superficials del dia a dia.

Què ha canviat perquè les empreses estiguin més obertes a col·laborar amb creadors en català?

És el fet de veure que hi ha bons resultats. Tant les associacions i institucions públiques com privades s’estan adonant que la feina que fan aquestes persones té un resultat positiu, molt més positiu que una campanya impulsada pel seu departament de comunicació on hi ha gent que segurament està totalment desconnectada del target. També, com que hi ha tanta diversitat, et permet adreçar-te a públics molt més concrets. Si tens un coneixement dels creadors de continguts que existeixen, i tots al final són bastant diferents, és una manera d’accedir a un públic concret d’una manera molt més directa i personalitzada. Al final, han vist tots els beneficis que comporta. També és un moment en què no hi ha ningú al volant. I amb això no vull dir que s’estigui pagant massa, sinó que hi hauria d’haver alguna regulació, perquè és una màquina sense frens i tothom està fent una mica el que vol.

En quin sentit?

Al final, qui té la responsabilitat són els alts càrrecs, a tot arreu. No m’agradaria mai culpar a un creador que s’està intentant guanyar la vida. Però sí que és veritat que no hi ha unes tarifes concretes o uns passos a l’hora de fer col·laboracions, és un campi qui pugui. Hi ha mànagers per tot arreu, tothom té el seu, has de pactar unes tarifes que en alguns punts poden ser desorbitades i en alguns punts, no… Hi ha empreses que poden permetre pagar-les, i altres que no. Hauria d’haver-hi una regulació de sous i de convenis, perquè ara mateix no existeixen, tot i que és un debat que s’esta duent a terme.

Heu virat d’impulsar creadors individuals a centrar-vos en projectes concrets. Per què?

Ens adonem que aquesta mena de comunitat ja existeix, que mai n’hi ha prou i segueixin sortint, però sí que analitzem una tendència a fer un contingut bastant genèric. Un contingut molt del dia a dia, sorgit de la inèrcia de les col·laboracions amb institucions, molt personalista… Vam identificar que, perquè la comunitat sigui encara més forta, és interessant que hi hagi idees de continguts originals i, sobretot, perdurables en el temps. Que tinguin una identitat pròpia, genuïna i estratègica, i puguin tenir un marge de recorregut molt més llarg. Busquem l’equivalent al Plats Bruts d’aquesta generació de creadors, és a dir, projectes que tinguin aquest potencial que tothom els pugui reconèixer i que, d’aquí a 20 anys, encara en puguem parlar i la gent se'n recordi. I, fins i tot, que tinguin un potencial internacional, no quedar-nos aquí.

“Perquè la comunitat sigui encara més forta, és interessant que hi hagi idees de continguts originals i, sobretot, perdurables en el temps. Que tinguin una identitat pròpia, genuïna i estratègica, i puguin tenir un marge de recorregut molt més llarg”

Com s’aconsegueix aquesta internacionalització sense perdre l’aposta per la llengua?

És que la llengua és el menys important. Si fas un contingut de qualitat, amb una edició treballada, i generes una emoció i connexió emocional amb l’espectador, crec que la llengua és el menys important. Perquè TikTok i les xarxes socials tenen traducció simultània, al final és saber tenir la genuïnitat i autenticitat, que la gent s’enganxi i vegi que el contingut és de qualitat. I això només es pot fer si tens temps i els mitjans per fer-ho. És l’única manera. Perquè si no, acabes en la inèrcia de fer un vídeo cada dia, fent publicitat o parlant de ximpleries, perquè no has tingut temps de pensar i d’editar. I l’única manera de tenir temps de pensar i editar és tenir els mitjans tecnològics i econòmics.

Què s’ha tingut en compte a l’hora d’escollir els projectes finalistes del programa Embrió?

El que buscava el jurat era, sobretot, diversitat, coses que sentien que no s’havien vist en català i en l’àmbit digital. També una capacitat que fos un projecte que no s’acabés en un vídeo, sinó que tingués una trajectòria; que fossin viables a l’hora de produir, no volem una cosa superambiciosa que sabem que no seràs capaç de fer, sinó una cosa que puguis fer avui amb els mitjans que puguem proporcionar-te. I, quan parlem de diversitat, parlem també de diversitat de gènere, de diversitat de Països Catalans… Hi ha un projecte de Ponent, un del País Valencià, un de Barcelona… Buscàvem no només tenir referents centralistes de la capital. I també de formats: tenim humor, una cosa més assagística, una defensa més de la terra, una relacionada amb la llengua i els dialectes perduts… Qualitat i diversitat.

“Si fas un contingut de qualitat, amb una edició treballada, i generes una emoció i connexió emocional amb l’espectador, la llengua és el menys important per a la internacionalització”

Molts dels projectes finalistes tenen una vinculació estreta amb el territori.

La veritat és que no ho buscàvem activament, perquè no soc del parer que hagi d’haver-hi una vinculació molt explícita amb el territori perquè en faci una defensa. Potser fent una cosa superdeslocalitzada en un polígon de l’Hospitalet també pots estar fent aquesta defensa. Ha sigut més una casualitat i que eren els projectes que ens semblaven més diferents i menys vistos. I si hi ha aquest component, perfecte, endavant, és supernecessari. Però no era una cosa que teníem present. Buscàvem coses que ens emocionessin i ens fessin tenir ganes de veure’n més. I, òbviament, amb un component polític, però no estretament lligat al territori.

La Porcellera, Altres Homes i Lo Nostre han estat els tres projectes guanyadors. Per què se’ls ha seleccionat?

De La Porcellera, el que sobretot va cridar l’atenció al jurat és que sigui un mix entre abordar temes d’actualitat, destinat a captar joves d’una manera fresca i entretinguda, però sobretot parlant d’actualitat política a Catalunya. Tenint en compte que és un moment en què la joventut està bastant desincentivada o poc enganxada a la política catalana, és una manera d’intentar recuperar l’interès, i creiem que és una cosa important. Altres Homes ens ha interessat moltíssim perquè parla de les masculinitats en un moment en què les masculinitats tradicionals estan una mica en crisi. El que fan és entrevistar homes amb oficis tradicionals, intentant desmuntar els estereotips i presentant nous referents dels homes d’avui, una reflexió crítica sobre els rols de gènere. Lo Nostre, de Clara Miret, són unes càpsules que volen capturar l’essència de la vida rural a Ponent, també buscant trencar amb els estereotips i la mirada fetitxitzadora de la ciutat, amb un to humorístic i autèntic, amb una noia que viu allà i vol ensenyar el seu dia a dia. I Els Parlars Oblidats, la menció de Minoria Absoluta, són uns vídeos on el creador Cabrafotuda vol destacar dialectes poc coneguts als territoris catalanoparlants. És educar i sensibilitzar sobre aquesta diversitat lingüística i cultura. La llengua catalana cada cop està més en perill i minoritzada, i creiem que és importantíssim destacar, visibilitzar i valorar tota aquesta diversitat de dialectes que tenim. I són uns vídeos que fins i tot poden servir de recursos didàctics per docents i centres educatius.

En la darrera edició es van premiar la trinae, Parlem-ne i croquetadexocolata. Com han canviat els projectes després d’un any d’acompanyament?

Tots els projectes han fet un recorregut molt positiu i s’han fet molt grans, a nivell de xarxes. La trinae té un pòdcast a Primavera Sound que està molt en auge, és una de les seves perles, i estan tenint molts bolos. I la croquetadexocolata és una de les creadores de contingut amb més visualitzacions i seguidors del país. L’acompanyament ha estat un any de seguiment i d’ajut amb allò que fos possible i tinguéssim les mans per fer, i això és el que farem amb els nous projectes. No puc dir què serà exactament perquè encara no ho tenim tancat del tot, però serà facilitar contactes, mitjans, formació, el que sigui.

Quins són els àmbits en què els creadors de contingut catalans tenen més marge de millora?

Al principi hi havia una sensació d’aïllament i de no tenir una comunitat al costat. Crec que això ja no passa, la comunitat existeix i hi ha molts esdeveniments on es poden trobar i donar-se suport. La gent sap que, fent feina autònoma dos dies, aconseguirà una recompensa. Per tant, al final és el temps per poder dedicar-se a fer productes de qualitat, i també trobar la teva pròpia identitat. També crec que a Catalunya, a vegades, posem un ull i una esperança molt forta en les persones que tenen un altaveu i una visibilitat, i això pot crear molta pressió. I això pot ser un problema, perquè un dia et poden venerar, i un altre, destrossar. A vegades sents que depèn de tu que se salvi la llengua, i la llibertat disminueix quan sents tota aquesta pressió.

“A vegades sents que depèn de tu que se salvi la llengua, i la llibertat disminueix quan sents tota aquesta pressió”

La correcció lingüística és una d’aquestes pressions?

Sí. En el cas de creadors de contingut audiovisual no hi ha l’ull tan posat com, per exemple, en la música, però tothom és conscient de quines són les seves línies vermelles. A mi em sembla perfecte que utilitzis un català perfecte o que facis servir anglicismes o, fins i tot, algun castellanisme, mentre parlis en català. Al final, el que és important és ser genuí en la teva manera de comunicar-te en aquest àmbit. Si la teva genuïnitat és parlar amb un català correcte, perfecte, tant de bo tothom fos així. Però si no ho és, òbviament t’has d’esforçar, perquè ets un referent i t’escolten milers de persones, ha de ser una decisió política. Apostes per això o no. Però per sobre passa el fet de ser tu mateix i fer les coses d’una manera natural.

Diverses personalitats sorgides a les xarxes han acabat trobant un lloc en mitjans tradicionals, especialment a TV3. És aquest el camí que es busca?

No crec que això hagi de ser així, no tothom vol treballar en mitjans tradicionals. Tothom vol poder-se dedicar professionalment a allò que li agrada. El tema és que els mitjans tradicionals són una de les úniques institucions que et poden oferir un sou i un lloc de treball relacionat amb el teu àmbit. Però crec que a molta gent li agradaria poder dedicar-s’hi com a professional autònom. I això és possible, però ha de ser mitjançant col·laboracions amb institucions privades i públiques. Crec que sí que hi ha un gran gruix que volen treballar als mitjans com a comunicadors i periodistes, però no crec que sigui l’únic objectiu. El que sí que és veritat és que, si ho vols fer, és una via molt ràpida, més que no pas fent pràctiques i altres coses.

Els mitjans que sí que estan apostant per creadors de contingut ofereixen el context idoni per desenvolupar-se de manera genuïna?

Si fas les coses per la teva banda, tens una llibertat, una genuïnitat i un camp a córrer que no tens després. Quan comences a treballar amb empreses, oblides la teva part personal i és molt difícil, per temps i dedicació, poder fer-ho tot a la vegada. Això es tradueix en el fet que sí, segurament perdis el teu tret diferencial i facis una cosa més descafeïnada. Però depèn de cadascú. És perillós, però n’has de ser conscient de què pot comportar. I les empreses també són conscients de com poden arribar a fagocitar marques personals i productes genuïns quan els estan captant. Al final, mantenir la genuïtat és el que interessa a qui ven.

Més enllà de l’estrat més assentat de l’ecosistema, de quina manera intenteu arribar i ajudar a creadors emergents i amb menys impacte?

Intentem tenir un ull sempre a tot el que s’està fent de nou i als projectes que estan sortint per detectar el talent. I quan ho fem, el primer pas és posar-nos-hi en contacte, acompanyar-los i donar-los solucions. Per exemple, fem els Apleks, que són trobades de creadors sobre temàtiques en concret. N’hem fet de disseny, de literatura, de còmic, de política… Són espais perquè la gent es pugui conèixer cara a cara, intercanviar opinions, teixir comunitat… En ser un àmbit tan digital, la solució és crear espais físics on la gent es pugui conèixer, crear contactes i enfortir-se.

“En ser un àmbit tan digital, la solució és crear espais físics on la gent es pugui conèixer, crear contactes i enfortir-se”

Què aporta l’especialització temàtica d’aquestes trobades?

Que pugui venir gent diferent a cada Aplek, interessada en la temàtica en concret, i aquesta idea de les comunitats de nínxol. Que no siguin les festes amb els amics de sempre, amb els quatre que es coneixen de sempre, sinó poder tenir gent que no hauria vingut si no fos per l’àmbit que li agrada en concret. Intentar diversificar i ajudar a impulsar comunitats més de nínxol de cada cosa, que està molt bé que existeixin a Catalunya.