Gran part de l’agenda tecnològica dels darrers mesos ha estat marcada per l’anunci que Windows 10 deixa de rebre suport de seguretat. La resposta que Microsoft proposa als usuaris és clara: la transició cap a Windows 11, sempre que el maquinari sigui compatible. Per a moltes persones això no és cap problema; per a d’altres, especialment aquelles que ja van adoptar Windows 10 com a última versió viable pels seus equips, la situació es tradueix un cop més en la possible necessitat de renovar l’ordinador.

És cert que la tecnologia evoluciona, i que les empreses no poden mantenir versions antigues indefinidament: donar suport a programari vell té un cost important, fins i tot per a gegants com Microsoft. De fet, totes les empreses —també les que treballem en àmbits cooperatius o en serveis més petits— acostumem a retirar productes antics per sostenibilitat i per poder concentrar esforços en noves versions. Fins i tot dins del món del programari lliure, projectes com Ubuntu segueixen cicles estrictes de versions LTS i no-LTS, retirant suport per garantir estabilitat i viabilitat tècnica.

Tot i això, el final de Windows 10 planteja un debat que va més enllà del simple manteniment del programari: en molts casos, els ordinadors no deixen de funcionar per limitacions de maquinari, sinó per decisions de programari. I això té impactes socials, econòmics i ambientals evidents. La dependència de les noves versions també genera una sensació constant d’actualització obligatòria que sovint no respon a necessitats reals, sinó a un ritme d’innovació marcat pel mercat. Molts usuaris perceben que les noves versions no sempre aporten millores substancials que justifiquin la renovació d’equips, i això accentua el malestar quan una plataforma deixa de rebre suport.

"La dependència de les noves versions també genera una sensació constant d’actualització obligatòria que sovint no respon a necessitats reals, sinó a un ritme d’innovació marcat pel mercat"

Sovint es parla de la versió LTSC (“Long-Term Servicing Channel”) com una manera de continuar utilitzant Windows 10 durant uns anys, i és cert: Microsoft ofereix fins a set anys addicionals de pegats de seguretat. Ara bé, és important explicar-ho amb tots els matisos. LTSC no és simplement un Windows que s’actualitza menys, sinó una edició pensada per a entorns corporatius i industrials on la prioritat és l’estabilitat absoluta, no les novetats. Per aconseguir-ho, LTSC elimina i limita funcionalitats orientades al consum domèstic: aplicacions integrades, serveis connectats, botigues d’aplicacions, eines multimèdia i altres components “de confort” que molts usuaris valoren. A més, LTSC no rep funcionalitats noves, només pegats de seguretat. Passar-hi vol dir renunciar a part de l’experiència de Windows 10 tal com l’hem coneguda. És una mica com agafar un cotxe modern, retirar-ne els extres i quedar-se només amb el que és imprescindible perquè el motor continuï funcionant. El vehicle segueix sent útil, però ja no és el mateix.

Per això Microsoft no el comunica com una opció de consum general: és un producte diferent, pensat per a necessitats concretes, i que té un model de llicència i distribució que s’adreça sobretot a empreses. En aquest punt cal entendre també la lògica comercial. Les empreses que treballen amb infraestructures crítiques o equips especialitzats necessiten estancament funcional, no innovació constant. Per això LTSC encaixa perfectament en laboratoris, hospitals o entorns industrials, però pot resultar menys adequat per a un ús quotidià, on les persones esperen noves característiques, compatibilitat amb aplicacions modernes i integració amb serveis en línia.

"Les empreses que treballen amb infraestructures crítiques o equips especialitzats necessiten estancament funcional, no innovació constant"

Tot plegat ens porta a una reflexió més ampla. Sí, els grans fabricants tenen incentius econòmics per fomentar la renovació d’equips, però també és cert que no poden donar suport indefinit a totes les versions. En aquest sentit, cal reconèixer que Microsoft —igual que Apple, Google o les grans distribucions GNU/Linux— aplica estratègies de cicle de vida que responen a criteris tant tècnics com econòmics. Ara bé, la conseqüència social d’aquests cicles és que milions d’ordinadors plenament funcionals poden quedar exclosos de rebre actualitzacions de seguretat.

A mesura que els sistemes operatius avancen, també ho fan els requisits dels programes que utilitzem. Algunes aplicacions deixen de funcionar en versions antigues i això pot reforçar indirectament la necessitat de renovar equips, fins i tot quan el maquinari encara té molta vida útil. Aquesta dependència crea una cadena de renovacions que afecta no només els usuaris, sinó també el medi ambient. En un moment en què la sostenibilitat és un repte global urgent, cada dispositiu que es pot reaprofitar és una oportunitat per reduir residus electrònics i minimitzar el consum de recursos.

"En un moment en què la sostenibilitat és un repte global urgent, cada dispositiu que es pot reaprofitar és una oportunitat per reduir residus electrònics i minimitzar el consum de recursos"

Afortunadament, hi ha vies per allargar la vida dels equips sense caure obligatòriament en l’obsolescència. LTSC pot ser una opció, sempre que se n’entenguin bé els límits i s’adapti al cas d’ús, i el programari lliure continua sent una alternativa robusta per donar una segona vida a ordinadors més antics. Les distribucions lleugeres permeten que equips de fa més de deu anys continuïn funcionant de manera fluida per a tasques quotidianes, i això demostra que no sempre cal adquirir maquinari nou per continuar treballant o estudiant. També és clau fomentar polítiques públiques que potenciïn la durabilitat i la reparabilitat, així com un consum més conscient, que valori opcions més enllà de la darrera novetat i contribueixi a reduir la pressió sobre el planeta.

El final del suport de Windows 10 no és només un anunci tècnic: és una invitació a revisar com entenem la tecnologia. Volem un ecosistema basat en la renovació constant, o un que prioritzi la sostenibilitat i la continuïtat? La resposta no és simple, però el debat és necessari. Fer visible l’existència d’alternatives —sense magnificar-les ni demonitzar ningú— és una manera d’empoderar els usuaris perquè puguin triar amb informació completa, i no només amb el relat oficial o comercial de cada moment. En última instància, es tracta de decidir quin model tecnològic volem incentivar: un de basat en el consum immediat o un que valori la durabilitat, la transparència i la capacitat d’adaptació dels dispositius que ja tenim.