“Se sent un soroll d’algun dels micròfons: si us plau, *mutegeu-los.”

“Ara us *mutejaré a tots excepte el ponent.”

“Em pensava que em sentíeu, però tenia el micròfon *mutejat.”

És ben probable que hàgiu sentit (i fins i tot pronunciat) frases com aquestes en l’època actual en què el teletreball i les dificultats per trobar-nos amb amics i familiars han generalitzat l’ús dels programes que permeten la comunicació a distància. El fet que les interfícies d’alguns d’aquests programes siguin en anglès ens ha acostumat a l’opció mute, que en català és una cosa tan simple com silenciar.

És ben cert que quan desactivem o ens desactiven el micròfon quedem muts, però en català l’acció s’expressa amb el verb silenciar, derivat de silenci, que ja en llatí tenia el mateix significat.

Per tant, les frases anteriors haurien de ser:

“Se sent un soroll d’algun dels micròfons: si us plau, silencieu-los.”

“Ara us silenciaré a tots excepte el ponent.”

“Em pensava que em sentíeu, però tenia el micròfon silenciat.”

Sovint, i segons el context, també poden ser ben naturals solucions com ara apagar, tancar, desactivar, emmudir, etc.: hi ha un munt d’alternatives que ens estalvien haver-nos de *mutejar.

Igualment, expressions com activar, obrir, engegar o encendre el micròfon són l'alternativa més natural a l'anglès unmute, i no cal ni *unmutejar ni tampoc dessilenciar (que es podria arribar a crear, però se sent molt forçat).