Fa pocs dies llegia que el 75% de la població mundial té accés a internet mentre que un 25% encara no té accés a aigua potable. En pocs anys, és molt probable que arribem a un 100% de persones amb accés a internet, però no tinc tan clar que puguem reduir a zero les persones que no tenen aigua. Per eliminar la bretxa digital cal posar focus en legislar tots els impactes que se’n deriven, però també calen mesures per evitar que es generin altres escletxes. I en això, sempre anem tard.

Aquest 2024 la UE seguirà treballant per tal de disposar d’un marc regulador per garantir que els sistemes d’IA que es desenvolupin siguin segurs i respectin els drets dels ciutadans. Sembla un objectiu evident, però no sempre és així. En el darrer informe publicat per l’Observatorio Nacional de Tecnología y Sociedad (ONTSI) es posaven de manifest les conseqüències psicològiques, econòmiques i socials de la violència digital que pateixen les dones, amb resultats aclaridors: el 57% ha desenvolupat aversió pels canals en línia, un 41% sent amenaçada la seva seguretat física i el 54% de les que han patit assetjament a les xarxes socials té atacs de pànic, ansietat o estrès.

Les dues recomanacions d’aquesta setmana són dues històries amb dos plantejaments molt diferents que ens mostren futurs immediats impactats per un ús indegut del poder i la tecnologia.

Embogint a les xarxes

Les xarxes tenen un gran pes en la nostra societat: Tiktokers què tenen legions de seguidors, moviments que es tornen virals en temps rècord… La majoria no tenen més afany que distreure'ns, però i si generessin un caos mundial? El dia que el món va fer un pet com un aglà (Amsterdam) escrit per en Pere Gorgoll i darrer premi Roc Boronat, ens parla de tot això.

En Milet d’Arboç és citat davant de tots els líders mundials que l’acusen de ser el culpable d’haver ocasionat tal nivell de caos que fa que el món sencer trontolli. Tot sembla indicar que les publicacions creuades entre en Milet i l’Elisenda d’Avellaneda en els seus murs de Facebook, han desencadenat un seguit de despropòsits que estan duent a la societat cap a una deriva sense fi. Però és realment conscient i culpable de tot el que ha passat? O és la societat, tan òrfena de valors, que s’aferra a missatges pomposos llençats des de qualsevol xarxa social? 

El llibre és una proposta molt original; una àcida crítica a la societat consumista i egocèntrica, que ha transformat les xarxes socials en temples pagans on els que obtenen més ‘m'agrada’ són uns nous messies que, a través de les seves publicacions, llencen missatges buits de contingut i propòsit que enganxen a milers de seguidors. Un dels encerts del text és el seu estil narratiu, que es manté entre l’èpica pròpia d’una altra època combinada amb la visió apocalíptica de la fi del món, amb molta ironia i un surrealisme desbordant. Recorda l’esbojarrada El professor A. Dońda, de Stanisław Lem, o podria ser perfectament un capítol de Black Mirror amb l'enfocament dels Monty Python. Molt recomanable.

Reforma o ruptura?

Ara que un clima de revolta i d’indignació recorre gran part de l’Argentina després que l’ultradretà Milei hagi arribat a la presidència per iniciar un mandat d’eliminació de polítiques socials sense que li tremoli la mà, analitzem una obra que parla també de governs repressius.

Tot era massa fràgil (Rubèn Suriñach, editorial Pol·len) ens proposa una història que navega entre dos fils temporals: el 2025 i el 2045. En aquesta darrera data, malviu com pot en Miki Batalla, un periodista depressiu, enmig d’una Barcelona sacsejada totalment per la combinació de la crisi climàtica, l’energètica i un règim polític dictatorial que des de fa 20 anys s’enfronta a una guerrilla anomenada la Resistència. De manera casual, en Miki es troba un dia amb la Clara, la seva exparella, que viu en la clandestinitat, ja que forma part del grupuscle. A partir d’aquest encontre, el protagonista reviu els records del seu passat recent, que s’intercalen amb el present i van fent que el puzle encaixi. 

La novel·la és interessant, ben tramada i molt ben documentada; es nota la formació i l’experiència de l’autor en l’àmbit de l’economia social. Té un plantejament sòlid i consistent, però gens feixuc, ja que tot plegat s’amaneix amb una fina ironia i un bon ritme. A banda de resultar amena, la lectura fa reflexionar sobre el futur què volem i com podem actuar-hi.