L’arribada d’un nou any és el moment idoni per plantejar reptes i objectius per acomplir en els pròxims 12 mesos, però també per recuperar revisar els anteriors i recuperar allò que val més la pena. Durant tot el 2023, la Marta Clua ens ha recomanat quinzenalment lectures que ens parlen sobre la tecnologia des de múltiples prismes, com la maternitat, les xarxes socials, el canvi climàtic, els viatges o la realitat virtual. Amb l’entrada del 2024, recuperem set d’aquestes propostes gaudir amb pàgines i pàgines de literatura de ciència-ficció (i no tant ficció) en català.

El refugi de la imaginació

La dels videojocs és una indústria caracteritzada per dos grans factors: la gran passió que destil·len els seus creadors i les dificultats econòmiques i laborals en què es treballa. Tot això es pot viure de primera mà amb Demà, i demà i, demà de la Gabrielle Zevin, amb la traducció de l'Ernest Riera i editat per Edicions Periscopi.

La història té com a protagonistes en Sam Mason, o Mazer, i la Sadie Green, dues persones que des de ben petites comparteixen afició pels videojocs. Anirem veient-los en la seva infància quan es coneixen en el passadís d'hospital, on comencen a jugar i a forjar una amistat que durarà molts anys. Però la vida va girant i se separen una temporada per retrobar-se a la universitat amb ganes de fer realitat el somni de crear universos fantàstics i imaginaris.

‘Demà, i demà, i demà’ reflexiona sobre les relacions humanes en la persecució d’un objectiu personal

Aquesta passió conjunta deriva en un joc tan genial d’èxit mundial que els desborda totalment. Hauran d'aprendre a conviure amb l'èxit, i també amb el fracàs, i a anar calibrant com canvia la relació d'amistat. A poc a poc, anirem coneixent l'origen de la coixesa d'en Sam, el naixement de l'Ichigo, l'optimisme d'en Marx i les relacions tòxiques de la Sadie.

Demà, i demà i demà parla de la passió per viure i per perseguir un somni encara que sembli impossible; de la indústria dels videojocs; de la poca presència de les dones en aquest àmbit; dels impactes dels èxits i dels fracassos, de continuar endavant malgrat que la vida ens faci trontollar… Però sobretot mostra necessitat que tenim tots d'estimar i de ser estimats; de no sentir-nos sols; de la família, sigui de sang o de la que esculls; de l'amistat en majúscules i de la imaginació, el nostre lloc secret i únic on sempre trobem caliu.

Gestacions sense imperfeccions

La maternitat, un dels grans temes de la literatura, és tractada a Mater, la novel·la escrita per Martí Domínguez i publicada per Edicions Proa, amb un enfocament força curiós. En un futur on la societat està totalment condicionada a les millores aconseguides gràcies als avenços científics i tecnològics, la majoria dels humans han estat modificats genèticament per tal d’erradicar les malalties hereditàries. Les gestacions ja no es duen a terme dins d’un ventre matern sinó que es fan per ectogènesi, és a dir, en úters externs on s’implanten embrions modificats genèticament i nets de qualsevol malaltia hereditària.

En aquest món perfectament controlat no hi ha marge per a errors ni sorpreses, però tot comença a trontollar quan la Zoe es queda embarassada. Un fet insòlit, anòmal i totalment inesperat que no sabran com interpretar ni ella, ni la família, ni tampoc la societat. Així s’inicia l’aventura que durà a la Zoe, i al seu company Charles, a travessar les fronteres de la seva còmoda i organitzada vida i aventurar-se més enllà, on encara hi ha colònies d’humans que viuen al marge de tots aquests avenços.

'Mater' planteja arguments a favor i en contra de l'ús futurístic de l'ectogènesi, la gestació d'embrions en úters externs

La història planteja una societat que busca eliminar les “imperfeccions” de la nostra genètica i, més enllà d’erradicar malalties hereditàries, condueix a una esclavitud de la perfecció. A més, està farcida d’interessants reflexions a dues bandes, tant pels que defensen una cerca de la millora continua amb el suport de la tecnologia fins a arribar a extrems radicalitzats, com per aquells que es mantenen al marge de tot avenç tecnològic.

Mater és una novel·la molt ben tramada, on destaca tot el raonament científic de l’autor, biòleg de formació, i que es mou a la frontera amb l’assaig, incloent-hi una reflexió filosòfica al darrere que qüestiona la deriva de la societat per la manca d’humanitat en la tecnologia.

Admiradors a les xarxes

Abans de les xarxes socials era força complicat tenir el contacte d’alguna celebritat. Avui, en canvi, la majoria posen a disposició un perfil públic i es mostren més oberts. Evidentment, no tots ho volen i són, gelosos de la seva privacitat. D’això i de molt més, parla la novel·la juvenil Inbox, de Care Santos, editada el 2020 per Edebé.

La història comença amb un correu electrònic que l'Alèxia, una jove de 16 anys, envia a un escriptor molt famós que admira moltíssim: en Benedict Woodward. L'Alèxia el vol convidar a la llibreria de la seva millor amiga, Delmira, i també vol esbrinar quan traurà la seva nova novel·la, ja que fa prop de quatre anys que no publica res. En Benedict, estranyat en veure que una seguidora té el seu correu personal, decideix respondre-li; vol saber d'on l'ha tret, perquè no figura a cap web i això atempta contra la seva privadesa. L’Alèxia, però, només pretén que li doni consells per escriure.

Un dels encerts del llibre rau en el fet que els capítols siguin només els correu electrònics que l'Alèxia s'intercanvia amb l'escriptor. Això dona molta agilitat a la novel·la, fa que sigui fàcil i àgil de llegir. De fet, un cop comences, ja no pots parar. Vols saber com acabarà la història.

Escrita de forma epistolar a través de missatges de correu electrònic, 'Inbox' narra amb intriga la relació entre un famós escriptor en hores baixes i una de les seves admiradores

L'autora juga amb el mite de l'escriptor turmentat per generar interès i misteri i, sobretot, per mostrar-nos a una Alèxia perseverant i optimista que no es deixa intimidar. La relació entre persones de diferents edats està abordada des d’un enfocament positiu i enriquidor, alhora que fa reflexionar sobre el concepte de família (sigui de sang o no).

Losers de les galàxies

La ficció, tot sovint, ens mostra la vida en altres galàxies on la tecnologia ho envaeix tot, facilitant-nos la vida i on els protagonistes acostumen a ser moralment superiors a nosaltres, allunyats de les preocupacions que tenim ara mateix. Per això m’agraden les històries que trenquen una mica la imatge idealitzada que se’ns ha venut del futur. Aquest és el cas de la Guia avançada per a pringades espacials de la Mariló Àlvarez Sanchis, publicada per l’editorial Chronos dins de la col·lecció Gatzara que s’ha publicat conjuntament amb Lleialtat de lladres, de l’Alister Mairon.

La Bruna treballa en una botiga de souvenirs, ubicada en una àrea de servei en un extrem de la Via làctia. De fet, ella no hi hauria de treballar, ja que voldria ser enginyera aeroespacial, però les carreres costen molts diners, així que ha de començar treballant en un lloc tan poc glamurós com l’Àrea 51. Amb ella hi treballa netejant li Blorg, un orak, un ésser de més de dos metres d’alçada, llarguerut i cobert de pèl, que en un procés de transformació mística, va renunciar a una vida de luxes i de privilegis (com la que tenen tots els oraks) per treballar netejant el terra de l’àrea de servei. A més, té la particularitat que parla amb haikus —això sí, de dubtosa qualitat literària—.

‘Guia avançada per a pringades espacials’ és una comèdia espacial gamberra i esbojarrada, amb uns quants girs molt interessants i uns personatges d’allò més ben trobats

La sort de la Bruna i li Blorg canvia el dia que, netejant els serveis, es troben amb una estranya i misteriosa bola negra que sembla absorbir tota la llum del seu voltant. Amb l’objectiu de canviar la seva sort, decideixen dur-la a una casa de penyores, per tal de vendre-la i guanyar uns calerons. Però el que no sabem és tot el que amaga la bola misteriosa i l’embolic en el qual, sense saber-ho, s’acaben de posar.

Ens trobem davant d’una novel·la curta, amb un homenatge a la clàssica Guia de l’autoestopista galàctic de Douglas Adams, que veu de les road movies més esbojarrades i surrealistes que hàgiu vist mai. Les protagonistes de la història són unes perdedores que representen les classes socials amb menys futur de la galàxia. Però la vida té cops amagats, i en aquesta història se les veuran amb mafiosos amb uns gustos exquisits, amb una iaia amb pinta de Terminator i amb un mercenari totalment robotitzat.

Què necessitem els humans?

Sembla una pregunta senzilla, sobretot si tenim una casa que ens aixopluga, un entorn familiar càlid i una feina que ens permet viure sense dificultats. No obstant això, de vegades encara sembla que no estem complets. Una bona novel·la per abordar aquest tema és Psalm per als construïts en Terres Salvatges de Becky Chambers, amb la traducció impecable de l'Anna Llisterri i editat per Mai Més.

El llibre ens situa en un futur on els humans (seguint els criteris de sostenibilitat) ocupen només la meitat del planeta, la resta són les Terres Salvatges on les persones no habiten. Els robots, en un moment del passat, van adquirir consciència de si mateixos, i van abandonar els humans i les feines que feien amb ells. Es diu que van marxar a les Terres Salvatges i no han tornat més. Però això va passar fa molt i molt de temps, o això diuen…

Malgrat que sembli que la vida confortable existeixi, li Dex, uni mongi del te, decideix esbrinar qui hi ha més enllà i s'endinsa a les Terres salvatges per trobar sentit a la seva vida. Però en arribar-hi, troba amb robot, en Moixeró, què és allà per fer honor a l'antiga promesa de donar resposta a la pregunta “què necessiten els humans?”. Resposta senzilla, almenys ho sembla, però que depèn de la persona a qui es faci i de com es faci.

'Psalm per als construïts en Terres Salvatges' humanitza la figura dels robots, que s'han allibert de l'esclavitud de les persones

Ens trobem davant d'una novel·la breu de ciència-ficció, però una mica diferent, amb un toc ecologista i que destil·la optimisme. En aquesta distopia futurista, o potser li hauríem de dir utopia optimista, els robots han desenvolupat la consciència i han deixat l'esclavatge dels humans, i han fugit per descobrir el seu propi camí.

La renúncia de la mare

El Premi Imperdible a la millor novel·la de ciència-ficció en català del 2023 s’ha concedit a Mare, el llibre escrit per Isabel del Rio i editat per Specula. En un moment en què la vida a la Terra ja no és possible, les dones i els nens són enviats a l'espai en una mena de càpsules espacials per a garantir la continuïtat de l'espècie humana.

La Penèlope viatja amb el seu fill Lluc, havent deixat a la Terra en David, el seu marit. Dins les càpsules els garanteixen aliment i formació i, un cop al mes, poden anar a una estació espacial. En arribar a la majoria d'edat, en Lluc decideix formar part d’un reclutament per anar a Saturn, malgrat que tots els que hi han anat, no n'han tornat. A partir d’aquí, la història té un punt molt interessant que val la pena que cada lector descobreixi.

El relat ens parla de la fi del món, les primeres civilitzacions i de com organitzar-se per garantir la supervivència, incorporant conceptes de múltiples dimensions i universos paral·lels. La protagonista viu la maternitat des de múltiples arestes: és mare d'un fill adolescent, la mare que va haver de renunciar a la seva vida i fugir amb el seu fill petit; alhora també és la mare autora de les històries que escriu i, finalment, la Mare, en majúscules, creadora de la vida i de la mort. No és un llibre senzill de llegir, que no us enganyi la seva extensió. A estones claustrofòbic, a estones angoixant, a estones embolicat… Però ben segur serà una de les lectures més inquietants i innovadores que heu llegit mai.

‘Mare’ d’Isabel del Rio parla de la fi del món i de la construcció d’una nova civilització que ha de garantir la seva superviviència

Virtualitzats i immortals

Si teniu interès sobre el camí que prendran el metavers i la realitat virtual, una lectura que us semblarà estimulant és De nou Centaure, la novel·la de Katixa Agirre amb la traducció de Pau Joan Hernández i edició per La Segona Perifèria. La història ens situa en un futur on la tecnologia ha permès la cura dels càncers, el metavers s’ha estès en la societat i gràcies a unes fantàstiques ulleres de realitat virtual (les Of-tal) podem viatjar arreu del món sense moure’ns de casa i, alhora, disposar de tota la informació del que veiem sense necessitat de buscar-ho.

Per contra, el nostre planeta pateix una greu crisi climàtica i existeixen els refugiats climàtics (els e-climàtics). Aquest fet també té afectacions en els viatges, ja que desplaçar-se (físicament) resulta un autèntic luxe. Per sort, les fabuloses ulleres Of-tal permeten anar allà on es vulgui i a l’època històrica que es desitgi! A més, en aquest món virtualitzat existeixen uns vestits hàptics que ens permeten experimentar emocions a flor de pell, com per exemple, sentir un embaràs en el cos d’hum home o mantenir relacions sexuals amb d’altres. En aquest món viu la Paula Pagaldai, dissenyadora de mòduls educatius i gran defensora del metavers, on manté una doble vida molt diferent de la que té a casa.

‘De nou centaure' és una distopia futurista sobre la vida i la immortalitat, i sobre els usos i abusos de la tecnologia

Per tal de poder construir un model educatiu relacionat amb la Mary Wollstonecraft, pionera del feminisme al segle XVIII (a més de ser la mare de l’escriptora Mary Shelley), viatjarà físicament a París. Allà coneixerà ela Max Dox, una líder d’un moviment emergent que es mostra reticent al desenvolupament tecnològic i que lluita en contra de la realitat virtual i les noves tecnologies. Una nova corrent de joves que veuen abusiu l’ús que es fa de les noves tecnologies. Allí, la Paula passejarà per París reconnectant amb l’esperit de la Mary Wollstonecraft (amb la que podrà tenir una interessant conversa en el metavers) i també amb ella mateixa, per a decidir que vol fer amb la seva vida.

Una interessant distopia futurista sobre la vida i la immortalitat, però també sobre els usos i abusos de la tecnologia. La tecnologia ens ha d’ajudar, però no ens pot dominar. Les opcions que ofereixen les plataformes virtuals ens pot permetre gaudir d’altres vides diferents de la nostra, però no ho oblidem mai que de vida, fins al moment, només en tenim una i es troba en el món terrenal i no en el virtual.