El CIM UPC és un dels centres de recerca de l’ecosistema que formen la Universitat Politècnica de Catalunya. Aquest 2025 els 35 anys d’història, la qual comença a escriure’s amb un centre de coneixement que veu la necessitat d’adaptar-se a les necessitats canviants del mercat: “Es parlava de fabricació flexible, d’indústries robotitzades i de centres de control numèric. Es va fer una aposta per dotar l’entorn, les pimes sobretot, d’aquestes tecnologies que demanava el mercat”. Així relata els inicis el director del centre, José María Cabrera, que actualment lidera un espai que, a poc a poc, ha anat constituint-se com un pol de transferència de coneixement de la universitat a la indústria i la societat. “La formació és un altre dels nostres focus”, comenta, ja que, fins fa poc, el CIM UPC dissenyava, gestionava i oferia els màsers i postgraus no oficials per assolir una transferència ràpida i efectiva. “Es va formar molta gent que encara parla molt ve de nosaltres”, ressalta amb orgull, “ara la UPC ha canviat la seva filosofia i ara tota la formació continuada està sota el paraigua de la Fundació Politècnica de Catalunya, però impartim les formacions aquí”. Aquesta capacitat d’escolta activa i d’adaptació a l’entorn els ha situat com un punt clau per a una de les tecnologies cridades a revolucionar la indústria: la fabricacióadditiva.

Com ha vist el centre canviar la tecnologia en aquests 35 anys?

Ens hem anat adaptant als canvis tecnològics que s’han vist. Avui dia tothom ja té un centre de control numèric, que en aquells temps no es tenia, i també tenim tecnologies que ja es parlen, es comuniquen la informació tot i ser de marques diferents, que és un camp on hi havia molt per fer. El CIM UPC, farà ara uns 15 anys, va detectar una tecnologia nova de fabricació, la denominada fabricació additiva. Algunes patents que hi havia al sector estaven començant a vèncer, i els investigadors que hi havia al centre en aquell moment van començar a entrar-hi per aprendre i desenvolupar tecnologia pròpia. Així el centre ha fet de la manufactura additiva la seva activitat principal, tant comprant tecnologia o equipaments, com desenvolupant-ne. Ja hem generat dues spin-offs i estem en procés de generar una tercera. Treballem amb escales de maduresa tecnològica (TRL) alts, que significa que quan desenvolupem un coneixement que veiem que està madur, es crea una empresa que es dedica a comercialitzar la tecnologia. En aquests 35 anys, la filosofia central ha estat ser un centre que faci R+D amb el coneixement de la universitat. Vam començar amb la fabricació convencional, que ara s’anomena sostractiva, el mecanitzat i el robotitzat, però ara estem fent manufactura additiva.

Quin paper juga el CIM UPC en l’ecosistema de la UPC?

El CIM UPC és una fundació, no té ànim de lucre i pertany 100% a la universitat. No va començar així, sinó com una aliança d’empreses (joint venture) entre l’Institut Català de Tecnologia (ICT) i la UPC, tot i que al cap de poc l’ICT va sortir-ne. Ara és un centre de referència dins de les activitats d’enginyeria industrial a la UPC i un espai de contacte amb moltes empreses. Quan tenen algun problema, venen a nosaltres, i si és un tema pròpiament nostre, ho afrontem. Si no ho és, busquem col·laboracions dins de la casa. Aquí ningú és funcionari i vivim dels projectes que fem amb les empreses, sigui amb fons públics sigui amb fons privats, però no tinc un Estat al darrere que paga les nòmines. Per tant, no som un mitjà de la universitat i ens hem de buscar el nostre pressupost.

Com és el diàleg amb les empreses, busquen coneixement o solucions a reptes?

Tenim de tot. Hi ha des d’empreses petites que volen imprimir una peça, i ho acceptem mentre sigui un prototip o una tirada curta per evitar dumping, perquè som en territori universitari, fins a empreses que ens plantegen reptes. Precisament, ara estem en contacte amb una que ens n’ha plantejat un i, fins i tot, ens ha donat la seva màquina d’impressió 3D de materials metàl·lics amb la qual volen que els ajudem. Nosaltres podem utilitzar la màquina per a altres projectes mentre això els resolgui a ells el seu problema.

“Volem que cada facultat tingui el seu espai de divulgació i que l’obri al barri”

Venen amb uns objectius definits per assolir i la tecnologia a utilitzar o busquen també consultoria des de zero?

De nou, hi ha de tot. Algunes busquen alternatives, però altres et demanen que facis alguna cosa per 5 euros. Aquest no és el nostre objectiu, ho és intentar que s’adaptin a la revolució tecnològica que suposa la indústria 4.0, o 5.0, com  ja es comença a anomenar. Nosaltres podem ajudar a fer les primeres passes, a fer tests del que vulguin, però no és la nostra missió final donar el paquet de fabricació. Nosaltres fem proves, però a partir d’aquí, cada empresa ha de parlar amb el proveïdor últim de la tecnologia, que també podem ser nosaltres. El que oferim, generalment, és una intermediació, una neutralitat acadèmica per provar les diverses tecnologies que es poden utilitzar i que sigui l’empresa qui esculli al final què vol fer. Tot això té un cert risc tecnològic; si no ho té, no és R+D. Com que la incertesa i el repte són tan grans, el pressupost associat també pot ser-ho. En casos com aquest, si l’empresa té fons, que normalment no en té, ho paga. Si no en té, oferim ajuda en la cerca de finançament amb fons públics.

Tota aquesta investigació és coneixement. Com ho traslladeu a la formació si ja no depenen de vosaltres?

És tan senzill com que jo soc professor de la universitat, soc l’únic que soc funcionari a la casa, perquè el rector em va demanar expressament dirigir-la, però soc catedràtic del Departament de Ciència de Materials. El que explico a classe no és història ni arqueologia industrial, sinó les coses modernes que estem fent, perquè és el que atrau els estudiants. Sí que es mira sempre una mica enrere, però ràpidament et localitzes en l’actualitat. Això només es pot fer si parles des de l’experiència i dels projectes amb els quals treballes.

També es fa una tasca important de divulgació cap a la societat.

Fem activitats de divulgació i, una cosa molt important, dinamitzar ateneus de fabricació. Portem el de Ciutat Meridiana, el de la Fàbrica del Sol, el de Castellar i d’altres d’ajuntament de l’entorn metropolità. Aquests entorns es poden orientar a la ciutadania, a les empreses i a l’acadèmia. Quan els orientem a la ciutadania, són espais oberts gairebé les 24 hores del dia amb la idea de crear un espai cooperatiu on els més grans ensenyen els més petits. Són entorns on ja comencem a transferir tota aquesta tecnologia cap a la societat, perquè una impressora 3D de plàstic ja pot costar 200 o 300 euros i la pots tenir a casa. Si no en tens, pots anar a un ateneu i desenvolupar les teves idees. Hi ha una certa por a la tecnologia i això demostra que es pot treballar sense por, i és interessant perquè estimula les vocacions STEAM. Cada cop s’hi van incorporant més noies, però és un problema, i va a un ritme massa lent. Aquest és l’any en què la UPC té més dones a les carreres d’enginyeria. Veiem un augment del voltant de l’1% anual, trigarem molt a arribar a la paritat. Els espais de divulgació ajuden, i per això en volem obrir també a la universitat, volem que cada facultat tingui el seu espai i que l’obri al barri. És la universitat permanentment oberta al barri, no una jornada de portes obertes un cop a l’any.

“Si fem un bon ús a la fabricació additiva, produirem amb una capacitat d’innovació que no es tindria de cap altra manera”

Quin rol juga la societat en el coneixement i desplegament de la fabricació additiva?

Un de fonamental, perquè la fabricació additiva democratitza la fabricació pel fet que és un sistema relativament econòmic i sense grans inversions. Abans la posada en pràctica de les idees era més limitada, ara és molt més flexible. La part de prototipatge o prova de concepte van molt de pressa i, a més, es fan en un entorn obert. Gairebé totes les impressores van amb un programari obert al núvol i això permet que, per exemple, et descarreguis el plànol per construir una Sagrada Família petita gratuïtament. Com a professor, això suposa un nou paradigma, una nova manera d’explicar i ensenyar a l’aula. Si quan vaig estudiar la carrera, hagués tingut Arduino, que és aquest xip que serveix per programar, que connectes a un computador i a una impressora 3D, hauria après d’una altra manera. Ara s’aprèn per casos, dissenyes el que vols i estudies la dinàmica de la peça que fabriques. És a dir, a la vegada que aprens, innoves, perquè en el mateix moment pots fer canvis i proves. Vas més a fer prova-error, més que fer una classe magistral avorrida del professor a la pissarra. Si fem un bon ús de la fabricació additiva, produirem amb una capacitat d’innovació que no es tindria de cap altra manera. Però cal un bon ús, perquè també hi ha gent que puja com fabricar una pistola de plàstic al núvol, cal posar una mica de control.

Els enginyers tindran més capacitat pràctica que teòrica?

Tindran les dues, que són necessàries, però anirem cap a un aprenentatge per casos. Els programes d’estudis són cada cop més oberts i es fomenten projectes es va molt cap a la iniciativa personal. La teoria cal i hi haurà gent que en desenvolupi, però la capacitat d’autofabricació dona un gran de llibertat que abans no es tenia.

Hi ha prou diàleg entre l’acadèmia i la societat?

Menys del que hauria. Hem de posar el nostre granet de sorra com a acadèmia, però com a centre tecnològic som atípics perquè no tanquem de portes endins. Altres centres no permeten l’entrada per qüestions de confidencialitat, i nosaltres també juguem aquesta lliga de confidencialitat, però també tenim una dimensió forta per fer que el coneixement arribi a la societat i s’apliqui. Si la gent desconeix tot això, en tres dies quedarà fora de joc. Es pot autoaprendre, a YouTube hi ha 20.000 tutorials de tot, però també en tens de Word, d’Excel i de PowerPoint i no els traiem prou rendiment, perquè hem après a utilitzar-los per al dia a dia sense conèixer la infinitat de coses que poden fer. Si t’acostes a gent que en sap de manufactura additiva, podràs anar més de pressa i arribar més lluny.

“Generem tecnologia a un ritme tan elevat que d’aquí a 20 anys, el que expliquem al matí ja estarà obsolet a la tarda”

La pandèmia va facilitar que es conegués? Va ser un moment clau amb la fabricació de respiradors i altres materials.

Va ser interessant perquè havíem començat a viure un moment de deslocalització de la fabricació. Tot s’enviava a països en els quals es fabrica més barat i, en aquell moment amb la covid-19, ens vam adonar amb el trencament de les rutes comercials que tornàvem a necessitar la fabricació local. El fet de poder fabricar localment també es va potenciar amb la manufactura additiva. Ara no cal fer un prototip a la Xina, el puc fer al costat de casa, amb equipaments que tenen una inversió relativament barata. En aquell moment de pandèmia, el CIM UPC va col·laborar estretament amb la fabricació de ventiladors mecànics. Molts fabricaires van compartir al núvol dibuixos de les peces que volien fabricar i es van començar a crear, així es va accelerar el procés de fabricació dels ventiladors. Eren barats i senzills, no estaven pensats per a un ús infinit, que és el que es buscaria amb un producte industrial, però en aquell moment es va poder donar una resposta ràpida. I la gent es va acostumar a treballar en xarxa. El fet de treballar amb codis de programació oberts permet que la informació es comparteixi molt de pressa perquè qualsevol persona pugui imprimir sense cap problema.

L’ús del codi obert es limita a l’acadèmia i la ciutadania o també es veu a les empreses?

No, és un molt una mica més tancat. Nosaltres tenim encara una visió acadèmica en algunes coses, però no tot es pot fer gratuïtament. Som una fundació sense ànim de lucre i sense ànim de pèrdues. Significa que hem de tenir beneficis, però que no es reparteixen en un accionariat, sinó que s’inverteixen a la fundació. Quan treballem amb empreses, hi ha una confidencialitat i codis propis perquè no siguin fàcilment traslladables d’un equipament a un altre. Que hi hagi coses obertes no vol dir que tot sigui connectable.

No hi ha transparència total, però sí disposició de les empreses per treballar entre elles.

Això és un moviment que està començant pel famós coworking, que pot semblar una mica xocant. He reflexionat sobre fins a quin punt empreses que són competència les pots posar a compartir idees en una oficina, que pot passar que siguin competència directa, però sovint són complementàries i llavors et permet treballar plegats per arribar més lluny. Pots pensar més en gran si tens al costat una persona que et desenvolupa una cosa que d’altra manera no podries saber.

“Caldrà continuar formant-se perquè els desenvolupaments tecnològics van a una velocitat que et deixen fora del mercat immediatament”

A banda de vosaltres, aquí tenim el 3D Incubator al Consorci de la Zona Franca de Barcelona. Catalunya ha adquirit una posició clau per al sector?

La més important a l’Estat espanyol, segurament. Tenim empreses de referència com HP, que té el centre d’imatge per a tot el món en impressió 3D a Sant Cugat. Tenim també Leitat, que està dins del DFactory i el hub d’impressió 3D, on també formem part nosaltres. Cadascú té una àrea d’especialització: Leitat està fent molt en temes de salut i nosaltres ara estem apostant per la impressió 3D metàl·lica. Hi ha altres centres tecnològics com Eurecat, que també està fent coses en impressió 3D, o les universitats, no queda facultat o grup d’investigació que indirectament no estigui aplicant la tecnologia. Catalunya és clarament un lloc de referència, però a més a més nosaltres hem generat tecnologia. Hem generat impressores i fem peces, i aquí tenim les dues spin-offs que hem muntat. Una és el BCN3D i l’altra és Aridditive. Ja estem parlant de fer cases o mobiliari urbà amb impressió en ciment. I estem parlant de crear una tercera spin-off per imprimir pastes sense necessitat d’incloure temperatura a l’hora d’imprimir. A més a més, estem integrant tecnologia d’impressió 3D de Linares i del País Basc, no hem d’anar a Alemanya o Polònia a buscar-la, l’estem fent aquí.

Més enllà de la fabricació additiva, quines altres tecnologies són claus per a la indústria 4.0?

Tot el que està al voltant de la fabricació digital, com la sensòria, la robòtica, la generació i ús de dades o la intel·ligència artificial. Quan ho barreges tot, tenim la indústria 4.0 o 5.0 iet tornes molt potent. Si només fas impressió 3D, no treus tot el potencial. Tenim el Digital Innovation Hub for Catalonia, del qual formem part, que també està dins del Digital Innovation Hub a Espanya que intenta barrejar totes aquestes tecnologies per donar lloc a revolucions espectaculars. Generem tecnologia a un ritme tan elevat que d’aquí a 20 anys, el que expliquem al matí ja estarà obsolet a la tarda. Per tant, si estàs en un món global, no pots fabricar amb mètodes de fa 40 anys. Les universitats tenen la missió de formar gent que arribi amb el coneixement per fer això. Fins fa poc, ens dedicàvem al que s’ha fet tota la vida, com el CAD i el SoliWorks, que ja s’ensenya a la universitat i no té sentit que ho donem també nosaltres. A la universitat, en canvi, la intel·ligència artificial s’explica en termes molt científics i cal aterrar-ho, baixar-ho a l’ús diari, per això estem començant a muntar cursos.

Quins perfils busquen ara les empreses?

La demanda és bo, bonic i barat, i amb això xoquem per tots costats. Les empreses sempre busquen persones molt formades, però han d’entendre que cal una dinàmica que consisteixi a posar la persona al centre de l’activitat i que tingui un projecte de vida per realitzar a l’empesa. Per tant, l’empresa no pot estar pensant a incorporar un professional ja format, sinó entendre que es formarà a dins. Ja estem entenent que en enginyeria també és important la formació contínua, com en els metges. La universitat ja no és el lloc on s’ensenya una carrera per a tota la vida, sinó que caldrà continuar formant-se perquè els desenvolupaments tecnològics van a una velocitat que et deixen fora del mercat immediatament. Per això, la UPC està fent esforços per crear programes de formació continuada i ha volgut uniformitzar-ho tot en un sol paraigua: la fundació.