A principis de 2016, Amazon Web Services ja va generar més ingressos que el marketplace d’Amazon a Nord-amèrica. Aquesta plataforma pionera a oferir serveis al núvol va néixer com una eina interna per permetre als seus enginyers innovar i solucionar els problemes dels seus clients, en comptes de lluitar per mantenir el hardware. Hem arribat a un punt en què ni ens plantegem no fer servir el cloud. Hi anem perquè “és el que toca”. Tot i això, l’internet ha funcionat ben bé un parell de dècades sense proveïdors de núvol. Estirem una mica del fil per veure quins són realment alguns dels seus beneficis.

• Despeses de capital vs. operacions: Arrancar un negoci o un nou servei requereix capital. Si hi sumem el cost del maquinari, la barrera d’entrada que permet innovar a noves empreses augmenta. El cloud ens permet pagar al llarg del temps els recursos que estem consumint en comptes de fer una inversió inicial.
• Flexibilitat: Què passa si el nostre servei té pics de càrrega? Un exemple típic és el nombre de visites d’una tenda al Black Friday, on esperem molta més demanda que la resta de l’any. Hem de donar un bon servei, però no volem comprar màquines que estaran parades el 90% del temps.
• Velocitat: Donant als seus usuaris la possibilitat d’aixecar nous recursos en qüestió de minuts.

Aleshores on és el problema? Que el cloud no és igual d’útil per a tothom, o almenys pot no ser-ho sempre. Una de les històries que causa més rebombori és com l’empresa 37signals va decidir abandonar-lo fa un any, estimant estalvis de fins a 7 milions de dòlars en cinc anys. Les raons les van anunciar de forma clara: tenen un negoci estable, poden preveure el flux d’usuaris i posseeixen els coneixements i el capital per a comprar i administrar servidors privats.

“No som Netflix, Google, ni Meta, i no cal que adoptem tot el que fan. Tampoc cal llençar-se a la piscina i comprar productes d’empreses que gasten més diners en màrqueting que enginyeria”

El cloud és flexible i ràpid, però això duu associat un cost. Si no necessites les seves característiques, pots buscar altres opcions. I aquí està la clau: hi ha mil maneres de fer les coses, però sembla que moltes vegades ens centrem més en el ‘com’ en comptes del ‘què’. Els enginyers ens hem de plantejar quin és el problema que hem de solucionar, quines són les necessitats dels nostres usuaris i, a partir d’aquí, decidir la millor manera d’arribar-hi.

Sovint vas a conferències i vint empreses t’expliquen com fan les coses. De totes les eines i llenguatges que esmenten, te’n sonen 3 o 4. Carai. Com que la teva capacitat d’atenció s’ha reduït a menys de 10 minuts, obres Twitter i uns quants influenciadors del món tech t’omplen el cap de pardals amb noves bases de dades, motors de IA i altres històries que alimenten el teu FOMO (en anglès, fear of missing out, és a dir, por de perdre’s alguna cosa).

Arribat aquest punt et comences a plantejar si cal que inverteixis temps o diners en aquest nou producte o aquella nova manera de fer, o bé si val la pena reconstruir el teu servei perquè satisfaci aquesta nova necessitat que t’han creat els 280 caràcters d’una piulada. Respirem i centrem-nos en l’important: l’usuari. Cap empresa funciona si no posiciona l’usuari al centre. Des de l’altre costat de la pantalla ningú sap si la teva plataforma “està a la moda”. I a ningú li importa.

No som Netflix, Google, ni Meta, i no cal que adoptem tot el que fan. Tampoc cal llençar-se a la piscina i comprar productes d’empreses que gasten més diners en màrqueting que enginyeria. El camí a seguir és del problema a la solució, i no al revés. Planta’t davant del teu usuari i pregunta-li què vol. Aquesta és l’única opinió que importa

En els darrers anys hem vist desplomar-se empreses emergents que nadaven en finançament. Solament el 2023 van fracassar 3200 start-ups que havien aixecat capital per més de 27.000 milions de dòlars als EUA. Per altra banda, hi ha indie hackers que creen productes solvents amb un portàtil, els seus estalvis i tecnologies sense publicitat. Podem triar a quin costat estar.