Mai havíem tingut tanta informació al nostre abast. Internet, les dades obertes i les tecnologies digitals han multiplicat les possibilitats d’accés al coneixement, la transparència i la participació. Avui podem consultar dades públiques o preguntar a una intel·ligència artificial sobre gairebé qualsevol tema en segons. Però posar la informació a disposició de tothom significa realment garantir-ne l’accés universal?

La resposta és més complexa que la seva simple disponibilitat. L’accés només és realment universal si les persones tenen les condicions per arribar-hi, comprendre-la, contrastar-la i convertir-la en coneixement i capacitat d’acció. Aquestes condicions continuen estant distribuïdes de manera molt desigual.

“L’accés només és realment universal si les persones tenen les condicions per arribar-hi, comprendre-la, contrastar-la i convertir-la en coneixement.”

La primera barrera és poder-hi accedir. No tothom disposa d’una connexió estable, assequible i de qualitat, ni dels dispositius necessaris per beneficiar-se de les tecnologies digitals. La geografia i la situació socioeconòmica continuen determinant oportunitats, especialment a escala global. La irrupció de la IA pot aprofundir aquestes desigualtats.

Però poder accedir-hi no significa poder aprofitar-ho. A les desigualtats d’accés se sumen les educatives i de coneixement. No tothom disposa de les mateixes eines per comprendre, contextualitzar i valorar la informació, especialment quan una IA pot oferir una resposta convincent que contingui errors o biaixos. Com més fàcil és obtenir una resposta, més important és tenir el coneixement necessari per qüestionar-la i contrastar-la. L’educació i el pensament crític no perden importància amb la IA: en guanyen.

“Com més fàcil és obtenir una resposta, més important és tenir el coneixement necessari per qüestionar-la i contrastar-la.”

Des d’i2CAT treballem en aquest espai entre tecnologia i impacte social. Un exemple és la nostra col·laboració amb Giga, una iniciativa global d’UNICEF i la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU) que treballa per connectar totes les escoles del món a Internet. Giga permet identificar on hi ha connectivitat, on no n’hi ha i quines són les necessitats d’infraestructura. Des d’i2CAT desenvolupem una metodologia per interpretar aquestes dades incorporant dimensions com la inclusió, les capacitats, la governança o la sostenibilitat. Saber si una escola està connectada és imprescindible, però no explica, per si sol, quin valor pot generar aquesta connectivitat.

Però no n’hi ha prou amb distribuir l’accés: també hem de distribuir la capacitat d’innovar. En projectes de cooperació internacional amb l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, treballem amb Living Labs al Senegal i Colòmbia perquè les comunitats no siguin receptores de tecnologia, sinó protagonistes de la innovació: capaces d’identificar els seus reptes, cocrear i experimentar solucions. Si el talent, les infraestructures i les oportunitats es concentren en els mateixos grans hubs, la transformació digital corre el risc de reproduir les desigualtats que vol superar. No hauríem de portar sempre les persones allà on passa la innovació, sinó fer possible que la innovació passi allà on són les persones.

“No hauríem de portar sempre les persones allà on passa la innovació, sinó fer possible que la innovació passi allà on són les persones.”

El dret universal a la informació del segle XXI va, per tant, molt més enllà de connectar-se. Significa poder accedir, comprendre, contrastar i utilitzar la informació amb autonomia, però també participar en la innovació i beneficiar-se’n. Internet va néixer com una xarxa distribuïda; el repte ara és construir també una innovació distribuïda, on la capacitat de crear, experimentar i beneficiar-se de tecnologies com la intel·ligència artificial no depengui dels recursos disponibles ni del lloc on vivim. Perquè, en última instància, no es tracta només de distribuir tecnologia, sinó de distribuir oportunitats.